De les primàries de 2020 que decidirien qui ocuparia la candidatura del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units val destacar-ne una polèmica en concret. Per tal d’evitar que fos Bernie Sanders el guanyador, els candidats Pete Buttigieg i Mike Bloomberg van retirar-se de la cursa per demanar el vot per Joe Biden.
En aquell moment per mi Joe Biden era un dinosaure polític, tota una vida a l’administració fent el de sempre i servint els de sempre. Per contra, Sanders era un polític valent, que des de ben jove havia defensat els drets dels treballadors i les minories. Veure i viure com els poders fàctics conspiraven per col·locar a Biden per davant de Sanders, l’establishment per davant els valors, va ser descoratjador i empipador, sobretot empipador.
Biden va guanyar les primàries contra Sanders i posteriorment les eleccions contra Trump, en una de les jornades electorals més confuses, surrealistes i, en aquell moment, tenses. Nou president, nova era. Si bé Biden segueix sense ser del meu gust, ha arribat el dia que em pensava que no arribaria mai, el dia que el felicitaria per la seva valentia.
Els meus elogis comencen quan, sabent que pagaria un cost diplomàtic amb Turquia bastant alt, el dia 24 d’abril Biden va reconèixer el Genocidi Armeni. Un pas que Obama no va ser capaç de donar. Pot semblar de cara a la ciutadania que, el fet que tal reconeixement no tingui cap conseqüència legal per Turquia, tot això sigui només un gest, sense cap efecte real. Si bé en part és cert, s’ha de tenir en compte els efectes que això té, no pels culpables del genocidi, sinó per les víctimes. V. Nersesyan, ambaixador d’Armènia a USA, va declarar: “malgrat que molts puguin qualificar això de simbòlic, té molt sentit per nosaltres, perquè posa fi a un segle de negacionisme turc”.
No content amb això, el dia 29 d’abril va anunciar que tenia la intenció de pujar dos punts i mig l’impost a la renda a les persones amb una riquesa superior als 400.000 $, així com una pujada dels impostos a les empreses també. L’objectiu és obtenir ingressos taxant les grans fortunes del país per invertir en qüestions socials. L’actitud fiscal de Biden representa una ruptura amb la tradició d’alliberar als més rics de la pressió d’hisenda que va començar Reagan. Al “l’Estat no és la solució als nostres problemes. L’Estat és el problema” del cowboy de Califòrnia s’hi oposa el “L’Estat és la solució” de Biden.
Aquesta mateixa setmana, el president nord-americà ha tornat a sorprendre a tothom quan s’ha mostrat favorable a alliberar la patent de la vacuna de la Covid-19 per tal que fabricants independents la poguessin produir. L’objectiu de la mesura, justificada per la Casa Blanca en l’excepcionalitat del moment, és el d’augmentar la producció de vacunes. En matèria sanitària, Estats Units porta anys endarrerida. Amb un sistema classista i deficitari, que, per alguna raó contradictòria a la lògica i la solidaritat, encara no ha sigut reformat. Serà l’administració Biden el primer pas cap a un sistema sanitari públic i de qualitat en el país yankee?
En només cent dies a la presidència, Biden ha avançat per l’esquerra a tots els presidents estatunidencs des d’Eisenhower (i a uns quants presidents europeus) i sembla que intenta seguir el camí de F. D. Roosevelt. Si aquesta tendència es materialitza en política real o, per contra, es redueix a simples gestos ho sabrem en els mesos que vindran.
Que tingui Grapa! 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.