Que tingui Grapa!

7 Juny 2012

Será maravilloso, viajar hasta Mallorca

Filed under: Uncategorized — xvilamala @ 23:55
Tags: , , , ,

Noies rosses amb cossos dignes d’haver estat esculpits pel mateix Miquel Àngel. Jovenets que es passegen dia i nit sense samarreta. Platges de sorra blanca. Matins de pesca. Sopars al carrer. You can’t say no forever, diu la cançó. Però és que realment hi ha algú que diria “no” a unes vacances així? Jo, si m’ho paguessin, faria les maletes ara mateix. I sense dubtar-ho. Aquest és l’estil de vida, tan Mediterrani, del nou anunci d’Estrella Damm. Sí, dic “nou”, perquè l’acaben d’estrenar. El concepte, després d’uns quants anys d’explotació, seria més aviat “vell”. Aquesta vegada, però, es veu que la Serra de Tramuntana és el teló de fons. I, ep, a Mallorca, amb això no s’hi juga! Doncs bé, per una cosa o l’altra, tornarem a viure l’estiu perfecte. Això sí, a través del televisor.

A l’altra banda del charco, potser perquè les cerveses d’Estrella Damm no abunden tant com aquí, un grup de científics asseguren que el “col·lapse planetari és imminent”. A mi, aquest eufemisme em sona a apocalipsi. Creuen que a Mallorca ja han rebut la notícia? Jo penso que no. El cas, però, és que la revista Nature ha publicat un estudi en què assenyala les nefastes conseqüències de l’impacte humà sobre el canvi climàtic. Segons els experts que han participat en la investigació, cal traçar un pla d’emergència. Si no ho fem així, d’aquí 15 anys la humanitat s’haurà quedat sense els recursos necessaris per continuar subsistint. L’article, que no hi entenc, però sembla molt fiable, deixa el futur a les nostres mans. Les solucions que proposa? Reduir la taxa de creixement de la població i el consum de recursos.

I, és clar, com amb tot, hi ha qui sembla que s’està prenent la fórmula al peu de la lletra. A Amèrica, que ja se sap que sempre van un pas per davant d’Europa (almenys fins ara), han trobat resposta al problema. Aquesta setmana, la geografia nord-americana ha vist aflorar tres casos de canibalisme. Primer va ser a Miami, on un home es va menjar part de la cara d’un altre. Després, un universitari de Maryland va confessar haver comès un assassinat i haver-se menjat el cor i el cervell de la víctima. El tercer cas es va registrar a Nova Jersey, on un home es va apunyalar a si mateix 50 vegades i llançava els seus propis intestins contra la policia. No pensin que estic a favor dels zombis i, si us plau, disculpin-me el cinisme, però aquests americans estan posant en pràctica les dues solucions que proposava l’estudi. Redueixen la població mundial alhora que utilitzen “recursos” en què l’ésser humà no pensava des de la prehistòria. Fins i tot en això són eficients! A un lloc hi corre la sang; en un altre, la cervesa.

Evidentment faig broma, però posats a parlar sobre la bogeria col·lectiva que estem vivint, prefereixo fer-ho amb unes quantes dosis d’humor. Tot i això, no sé perquè me’n vaig tan lluny. A Espanya també ens agraden les emocions fortes. La prima de risc per sobre els 500 punts aviat no serà notícia. Les màfies de polítics i empresaris, tampoc. Vivim al límit, sempre sabent que en qualsevol moment podem ser rescats. Uff… Sort dels compatriotes alemanys! Qui m’assegura que d’aquí quatre dies els europeus no estaran imitant, també, els protagonistes de The Walking dead? Rajoy, per exemple, desautoritza el Partit Popular, diu als periodistes que li “preguntin tot a ell”, però després no respon res. Aquí funcionem així. ¡Señoras y señores, this is Spain!

Tot està molt malament. No fa falta que els ho digui. De fet, arribar al canibalisme ja és una prova de pes per il·lustrar que hi ha alguna cosa que no rutlla. Mirin, si tot va com diuen les previsions, el nostre patiment s’allargarà –com a màxim, màxim– 25 anys. Segons l’estudi, aquest és el període al qual aspirem a continuar vivint optimitzant els recursos actuals. Què fer amb el temps que ens queda? No sé vostès, però els diré l’opció que m’agradaria escollir a mi: anar a La Caixa, treure els pocs diners que tinc –si és que em deixen– i agafar el primer avió cap a Mallorca. Ja ho deia als anys setanta una popular cançó de Los Mismos: “Será maravilloso, viajar hasta Mallorca”. I és així. Si he de morir aviat, prefereixo fer-ho a l’estil Estrella Damm, mediterràniament i en una platja de sorra blanca. I, si m’han de devorar per viure, posats a triar, que ho faci un noi ros sense camisa.

Image


Meritxell Vilamala

Espot Estrella Damm estiu 2012: http://www.youtube.com/watch?v=azpxHbUyuOw

Notícia sobre el canvi climàtic (La Vanguardia): http://www.lavanguardia.com/ciencia/20120607/54305956008/cientificos-aseguran-que-el-colapso-planetario-es-inminente.html

28 Mai 2012

Sempre la mateixa història

Filed under: Uncategorized — pfroda @ 23:37
Tags: , ,

Són temps difícils. Dir-ho ja cansa i sentir-ho deprimeix. Hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats, ens hem d’estrènyer el cinturó, l’austeritat és un valor de per si, la situació és pitjor del que ens pensàvem, etc. Són frases dites una i una altra vegada, però no per això falses. Qui més qui menys, tothom pateix aquesta crisi i s’ha vist obligat a fer un esforç extra. A encarar la dura realitat i a tirar endavant. No hi ha solucions màgiques ni les coses són tan simples com alguns les volen veure: no són temps per a la demagògia o el populisme.

Per això sorprèn la promesa del candidat a rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Pere Solà. Aquest s’ha compromès avui a buscar la manera per “retornar a l’alumnat l’equivalent a l’augment de preu de les matrícules”, pagant directament als estudiants o mitjançant un sistema de beques generalitzat. És a dir, que l’any que ve el preu de les carreres de la UAB seguirà essent, a la pràctica i si Pere Solà n’és el rector, el mateix que aquest any.

O segurament no. Veient com estan les coses no seria d’estranyar que Solà guanyés les eleccions: és el que tenen les propostes populistes, que mouen les masses. Però les propostes populistes tenen una altra característica pròpia: normalment són falses, impossibles, o una pura il·lusió. Perquè d’on pensa treure els diners el senyor Solà no ho ha explicat. De moment s’ha limitat a criticar la negativa del ministeri i de la Generalitat a negociar la seva proposta. Doncs quina sorpresa.

Image

Però que els candidats a rector de les universitats adoptin els pitjors vicis de la política no és el més preocupant. El més preocupant és l’obstinació que té tothom en el preu de les matrícules, deixant de banda la qualitat dels centres. Arribarà un dia en què sortirem de la crisi econòmica, i quan aquest dia arribi descobrirem que alguna cosa continua fallant, i les universitats catalanes seguiran sense ser competitives, paguin el que paguin els seus estudiants. Necessitem una universitat no on hi pugui entrar tothom, sinó on hi pugui entrar tothom que mereixi entrar-hi: els alumnes hauríem de ser millors, els professors haurien també de ser millors, i el nivells d’exigència i de selecció molt més alts.

No sé què busca exactament Solà amb la seva proposta. Més enllà de guanyar les eleccions del rectorat, vull dir. Segons ha dit, la mesura és un atractiu perquè els estudiants escullin la UAB. Faria millor en proposar mesures que busquin augmentar-ne la qualitat, ja que el que hauria d’atraure d’una universitat no és el seu baix preu, sinó el seu nivell. Per poder competir amb les altres, una universitat no ha de ser necessàriament més barata, sinó més bona. I qui no sàpiga això no hauria de presentar-se per ser rector. Són temps difícils i ens sobren populistes i demagogs.

http://www.ara.cat/societat/candidat-rector-UAB-Pere-Sola-promet-retorn-augment-preu-matricules_0_708529258.html

http://www.uab.es/servlet/Satellite/noticies/detall-noticia-1184220109896.html?noticiaid=1337927787348

http://www.europapress.es/catalunya/noticia-candidato-rector-uab-pere-sola-compromete-devolver-aumento-precio-matriculas-20120528164014.html

Pau Fàbrega Rodríguez-Roda

27 Mai 2012

Hipocresia al cub

Filed under: Uncategorized — alballucia @ 23:43
Tags: , , , , , ,

La marató de la pobresa de TV3 ha tornat a ser mostra avui de la solidaritat que caracteritza els catalans. Llàstima que la data elegida per l’esdeveniment, el 27 de març, coincideixi amb el primer aniversari del violent desallotjament que es va produir a plaça Catalunya amb l’excusa d’una neteja –extremadament exhaustiva– de la ciutat. Tot i que potser la coincidència no ha estat fruit de la casualitat.

La mateixa Generalitat que l’any passat recolzava les cargues violentes de la policia envers una ciutadania que manifestava pacíficament la seva posició, és ara la principal col·laboradora amb l’esdeveniment solidari d’avui. On queda la solidaritat amb els 56 querellants la demanda dels quals ha quedat arxivada? Està clar, sempre serà més bonic observar com el conseller Boi Ruiz atén trucades al telèfon de la Marató que rememorar les declaracions de Puig defensant la violenta càrrega que molt bé recordaran. Però que millor que un acte com una Marató extraordinària (per la data i la causa, no per les xifres) per ocultar el més mínim ressò de l’opressió que es va viure el darrer 27M? Una data en què els catalans, malgrat la concepció tan elevada que tenim de nosaltres mateixos, ens hauríem d’avergonyir de la imatge que la nostra policia va donar al món, ha estat convertida en gala de la nostra solidaritat. Meravellós!

Sort en té el departament d’Interior de no ser cara més amarga d’aquesta Marató. Els deixo una mostra d’algunes de les hipocresies dels seus col·laboradors: El departament de Benestar, principal impulsor de la recaptació caritativa, ha estat el mateix que fa pocs mesos va retallar el PIRMI, l’ajuda mínima d’inserció, a milers de persones; La Caixa està al darrere de part dels desnonaments que han deixat al carrer les persones que ara recolzen; Gallina Blanca i cerveses Damm han protagonitzat coneguts casos de frau fiscal; i d’altres com Telefonica o Abertis segueixen acomiadant personal malgrat obtenir beneficis milionaris. I parlem de xifres ja que hi som: si s’arribés a assolir la xifra prevista de recaptació, d’uns 9 milions d’euros (a hores d’ara no s’ha arribat encara als 2 milions) no suposaria ni el 0,1% dels guanys nets obtinguts per les empreses que avui llueixen “compromís contra la pobresa”, una suma de 25 milions d’euros diaris, i casi 10.000 milions anuals.

Avui al twitter es podien llegir vàries piulades sota el hashstag #sobrencadires, en referència al contraspot que denuncia la Marató. D’una banda, per que planteja la qüestió eterna que envolta la marató: participar un cop l’any i anar a dormir tranquil és un acte de solidaritat o d’hipocresia? Els deixo amb la reflexió. El que m’ocupa ara mateix és una altra qüestió que planteja el vídeo: les mateixes empreses i govern que han promogut aquesta recaptació solidària han contribuït en la pobresa contra la que lluiten, i acabar amb ella està en les seves mans. Com molt bé representa el curtmetratge, no es tracta de compartir les poques cadires que tenim, sinó de recuperar les cadires que ens han tret.  Perquè es facin una idea: controlant l’evasió fiscal obtindríem 9.000 vegades els ingressos recaptats en una marató de TV3, recuperant l’impost de successions recaptaríem 10 vegades més, la despesa militar diària suposa 5 vegades més que la recaptació, i per no ser redundant, evitaré parlar de Bankia.

Així, aquesta nit milers de catalans aniran a dormir ben tranquils, sabent que han contribuït a l’eradicació de la pobresa. I mentrestant, unes quantes empreses lluiran demà el mèrit d’haver col·laborat amb una campanya solidària contra una realitat que elles mateixes han creat; i més enllà, el nostre govern seguirà presumint de la bondat dels seus ciutadans, mentre segueix retallant benestar, vulnerant drets i amagant l’escarni al que hauria de ser sotmès per l’actuació del 27M.

Però prou de veure la palla en els ulls dels altres. Empreses i govern són dos costats del cub hipòcrita que ha protagonitzat el dia d’avui. Demano també un aplaudiment per tots aquells ciutadans que denuncien l’espoli fiscal i com ens roben des d’Extremadura, però es creuen prou solidaris com per fer un esforç i ajudar als pobres, sempre que siguin catalans. Em diràn que la diferència és que els diners van a organitzacions benèfiques, em diran que la diferència és que han contribuït voluntàriament.

Respondré que la única diferència és que la marató l’ha organitzat TV3.

 

Alba Llucià

26 Mai 2012

Pla B

Filed under: Uncategorized — mariallobet @ 21:46
Tags: , , , ,

Últimament sento la paraula pla pertot arreu. És curiós com les múltiples accepcions d’aquest mot polisèmic ens condicionen el dia a dia, més del que ens pensem.

Ahir-nit, Guardiola i el seu exèrcit blaugrana tenien un gran pla: tancar l’etapa amb un final feliç. Els hi va sortir d’allò més rodó. Tot i això, el pla focal avui es concentra en Bankia. L’entitat ocupa la majoria de capçaleres, i és que 19.000 milions d’euros de diner públic injectats a qui ens ha portat fins aquí no podien quedar en segon pla. Mentrestant, el nostre President seria un bon protagonista d’un thriller, perquè de personatge pla no en té res. Tan aviat s’alia amb Mas com pacta amb Rubalcaba o es compromet amb Duran per refinançar el deute autonòmic. I en el pla seqüència següent, hi apareixeria la Policia Nacional al complet per aturar xiulets, banderes i pancartes d’uns culers que van al Calderón a buscar brega. El film seria interessant i tot!

La cosa no acaba aquí. Crisi, banca, reformes i zona euro són totes paraules planes d’allò més agudes: és en el que estem profundament submergits, el que ens ho ha provocat, el que ens ajudarà a sortir-hi (o això creuen alguns) i el que patim perdre.

Duran i Ortega han caigut tot plans després de la revelació pública de Mas envers l’alternativa al pacte fiscal, la Hisenda pròpia. Aquest és un dels grans plans B que estan sorgint recentment. I és d’això del que vull parlar.

Perquè de totes les accepcions de la paraula, la que més m’intriga és aquesta última. Esperanza Aguirre tenia un pla B pel partit de la final de Copa –envers les possibles xiulades-, el #novullpagar n’és un davant la impassibilitat de la Generalitat en les queixes pel pagament de peatges, Europa n’està buscant un per si Grècia surt de l’euro, el Govern se l’està preparant per l’impagament de pensions i l’atur, el senyor Adelson en té un pel seu últim projecte, destinat a Espanya: si al final no pot ser Barcelona, serà Madrid (o a la inversa) i quantíssims exemples més que podria citar però que em farien deixar anar un “ara pla!”.

Doncs bé, tenint en compte que s’ha posat més de moda que les maratons de TV3, potser jo també me n’hauré de buscar un, de pla B. I vostès també, els ho asseguro. Aquí qui no en té cap ja està fora de joc. Després de molt reflexionar, crec que el millor seria fer les maletes i marxar ben lluny d’aquí, en algun paradís fiscal. Dubto encara entre Nauru o Niue. Allà ningú em molestaria, pagaria menys impostos, seria rica del cagar –disculpin l’expressió- i a sobre conservaria el morè tot l’any. Mare meva, què més puc demanar? I mentrestant, veuria els nous plans B d’Espanya per la televisió i pensaria… sort que vaig marxar!

Maria Llobet

Sobre el pla B d’Artur Mas: http://www.ara.cat/politica/DURAN-MAS-HISENDA_PROPIA_0_706729550.html

Sobre el rescat de Bankia: http://www.lavanguardia.com/economia/20120526/54300122938/bankia-plan-saneamiento-goirigolzarri.html

http://www.cincodias.com/articulo/opinion/banco-publico-plan-b-gobierno/20120525cdscdiopi_3/

Sobre la reunió de Rajoy amb Duran: http://www.lavanguardia.com/politica/20120525/54299962896/rajoy-compromete-duran-crear-mecanismo-refinanciar-deuda-autonomica.html

20 Mai 2012

El pati de la Moncloa

Filed under: Uncategorized — Neus Suñer Torres @ 23:40
Tags: , , , ,

—Els meus amics han dit una mentida, però com ho han confessat no passa res— li diu Mariano a Alfredo.

— Però no era José Luis que us havia enganyat? Mentiders!— contesta Alfredo enfadat.

— Ja està bé! Prou de discutir! Cap dels dos ho ha fet bé; així que, a partir d’ara, seré jo la que marcaré les regles— respon la senyoreta Angela intentant posar ordre en la disputa.

I és que aquests dies, en el camp polític, més que relacions diplomàtiques, pareixen discussions de l’hora del pati. Madrid, Castella-La Manxa i València han anunciat que el seu dèficit era superior al que havien declarat abans, fet que ha tingut com a conseqüència un augment de quatre dècimes de la xifra nacional.

Aquestes tres comunitats estan governades pel Partit Popular (PP). El mateix que fa temps que crida a la transparència dels polítics i dels comptes pendents. Fins i tot n’han fet una llei! Pareix que no tots els polítics del partit se n’havien assabentat. Al cap i a la fi, el foradet que havien amagat aquestes Comunitats no era per tant. Per a Madrid només ha resultat doblar el dèficit. Però com diu el seu Conseller Regional, segueixen sent una de les comunitats amb el dèficit més baix. Qui no es consola és perquè no vol.

Potser hem estat els ciutadans els que hem entès malament la llei, ja que el President del Govern ha afirmat que el que han fet aquestes comunitats ha estat un acte de transparència. Amagar les xifres finals durant mesos és ser transparent? A mi que m’ho expliquin, perquè no ho entenc.

La culpa de tot això la tenen PSOE i serveis públics, segons el Conseller Regional madrileny. El Partit Socialista no va controlar les Comunitats Autònomes i s’han ofert massa serveis públics. Sempre la culpa és dels altres, reconèixer l’error és de dèbils. A més, sempre va bé desviar la responsabilitat, així no es parla d’allò que un ha fet malament.

I, com a cirereta del pastís, el passeig en barca de Mariano Rajoy amb Angela Merkel. Una reunió en què el President no li volia demanar res en especial, només obtenir el seu vistiplau. “Està molt d’acord amb les reformes que es fan a Espanya”, deia Rajoy. Aquestes situacions només es poden donar en aquest país. Només esperen que Alemanya estigui conforme amb les seves decisions i que aparegui el pròxim camp on retallar. Mentrestant, les discussions per a desviar l’atenció sobre les males polítiques dels governs populars, segueixen al pati de la Moncloa.

Neus Suñer

 

LINKS:

http://politica.elpais.com/politica/2012/05/18/actualidad/1337372031_521155.html

http://politica.elpais.com/politica/2012/05/20/actualidad/1337540217_490579.html

http://politica.elpais.com/politica/2012/05/18/actualidad/1337367487_005698.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2012/05/18/economia/1337351498.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2012/05/19/espana/1337418037.html

http://www.publico.es/dinero/433806/rajoy-resta-importancia-al-desvio-del-deficit-y-presume-de-transparenciaImatge

L’opi del poble

Filed under: Uncategorized — martamontaner @ 21:19
Tags: , , ,

Qui li hauria dit mai a Karl Marx que el que abans movia la religió, ara se n’ocupa el futbol. Ahir, dia en què se celebrava la final de la Champions, es va tornar a demostrar. I això que s’enfrontaven dos equips pels quals ningú no havia apostat mesos enrere: Bayern de Munic i Chelsea. El conjunt blue va fer-se amb la corona d’Europa després d’un dur i llarg enfrontament (que es va allargar als penals), i va trencar amb l’hegemonia blaugrana. El partit va arribar a tenir gairebé 6 milions d’espectadors a Espanya. I és que el futbol mou masses… i en els temps que corren, encara més.

Image

Aquest esport s’ha convertit en el nou opi del poble. Més ben dit, s’ha transformat en una autèntica religió. No, i això no és cap blasfèmia. Pensem-hi un moment: seguidors que es reuneixen periòdicament per a animar el seu equip en un acte gairebé litúrgic, cantant a l’uníson un himne amb forma de salm… I jugadors i entrenadors exalçats que tenen els seus propis altars, com si fossin déus. Tots tenim al cap un exemple recent: l’adéu al “Messies” del Barça, el tècnic Pep Guardiola. El futbol actual arrossega, inevitablement, la idea del fanatisme, un fanatisme cada vegada més descontrolat.

A veure si endevinen quin ha estat el diari imprès més llegit d’abast nacional en el darrer any. Ni més ni menys que un periòdic esportiu: el MARCA. Sí, aquest diari tan reconegut per la seva imparcialitat i rigor dobla en lectors a publicacions de la magnitud d’El País o El Mundo. Una clara demostració de les preferències dels espanyols; un reflex ben representatiu de la nostra societat.

I una altra prova del delicte. Tots ens indignem davant dels sous tan exagerats de banquers i empresaris, i supervisem atentament el que cobren els polítics i els funcionaris d’aquí. Ens vam enfadar molt quan, fa un parell de dies, la reina de l’austeritat, Angela Merkel, va anunciar una pujada d’un 5’7% del seu sou i dels membres del seu govern. Quina cosa més inadequada, en temps de crisi! Però qui parla dels diners que mou el futbol? De la caixa que fan els clubs i les televisions que retransmeten els partits? Per no esmentar els estratosfèrics sous que cobren els jugadors. Aquestes xifres sí que són totalment desproporcionades i desmesurades pel moment en què ens trobem; però vivim encegats per l’embruix d’aquest esport i no ens arribem ni a plantejar que això podria ser diferent.

“Almenys ens ho fan passar bé”, pensarà algú. És cert, el futbol ens permet desconnectar de les nostres frenètiques i agitades vides; atura els nostres móns durant 90 minuts i fa centrar la nostra atenció en 22 nois tocant la pilota. Aquests nois són els encarregats de fer-nos oblidar que el nostre país està a punt de ser rescatat i que cada divendres ens segueixen retallant serveis tan essencials com l’educació i la sanitat. I els polítics, ben contents de tenir-nos distrets!

Per això no hem de deixar arrossegar-nos per aquesta febre esportiva. Hem d’evitar que el futbol es converteixi en una droga atenuant que ens impedeixi ser crítics i veure el que passa al voltant. Evidentment que és fantàstic poder desconnectar de la realitat, però sempre i quan sigui una desconnexió momentània. Després, cal fer l’exercici d’aterrar de nou a les nostres vides i ocupar les nostres ments amb les qüestions realment importants. Ara bé, no seré jo qui negui que veure Sergio Ramos llançant un penal a la graderia pot tenir-te distret (i amb un somriure d’orella a orella) durant uns quants dies.


Marta Montaner

ENLLAÇOS:

– Dades de l’EGM (Estudi General de Mitjans) des de l’abril del 2011 al març del 2012:

http://www.aimc.es/-Datos-EGM-Resumen-General-.html

– Informació sobre la retransmissió de la Champions del dissabte 19 de maig:

http://www.vertele.com/noticias/el-chelsea-gana-la-champions-en-tve-frente-a-3-7-millones/

– Informació sobre la pujada de sou d’Angela Merkel i el seu govern:

http://www.publico.es/internacional/433311/merkel-y-sus-ministros-se-suben-el-sueldo-un-5-7

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.