Que tingui Grapa!

27 Mai 2018

L’olla de la política, en ebullició

Filed under: Política — martiodriozolasaa @ 22:38
Tags: , , , , , ,

MARTÍ ODRIOZOLA

Anuncis

25 Mai 2018

El PP, sentenciat

Filed under: opinió,Uncategorized — nuriavilamalaribera @ 16:37
Tags: , , , ,

24 Mai 2018

La burbuja de Venezuela

Filed under: Uncategorized — solgordillo01 @ 19:41
Tags: , , , ,

Sol Gordillo

22 Mai 2018

L’espectacle de la política catalana

Filed under: Uncategorized — mariaasmarat @ 20:11
Tags: , , , ,

11 Mai 2018

On són les dones?

Filed under: opinió — Clàudia Cebrian @ 16:29
Tags: , , , ,

Quim Torra. Aquest és el pla D. Després de gairebé quatre mesos de pugna entre Catalunya i Espanya i de la proposta de tres candidats diferents, Torra ha estat l’escollit per Carles Puigdemont i, segurament, serà el 131è President de la Generalitat, en masculí.

El pla A, ha estat un home. El pla B, un altre home. El pla C, també home. I com no podia ser d’altra manera, el pla D és Quim Torra, home. I les dones, on són? En un dels moments claus en la política catalana, sembla que el paper de la dona ha estat anul·lat. Elsa Artadi o Marta Madrenas han estat dos noms que han sonat amb força per assumir la presidència, però finalment s’ha optat per un home.

Però la imposició del sexe masculí no només afecta l’executiu català. El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, també és un home. I  la imatge de la Mesa del Parlament esgarrifa. Dels set membres que la formen, només hi ha una dona, Alba Vergés. Una dada que contraresta amb la composició del Parlament, que presenta un dels percentatges més alt de diputades en la història de Catalunya, amb un 42% de dones, només superat pel 43% de la legislatura del 2010-2012.

905955926_20180117140817-kJHE-U4475685107UuH-992x558@LaVanguardia-Web

Els set membres de la Mesa del Parlament. (La Vanguardia)

En un article on, fent una radiografia de les institucions catalanes, he hagut de  mencionar el doble de vegades la paraula “home” que el terme “dona”, queda clar el tipus de societat en la qual vivim. Una societat on la dona queda relegada en un segon pla, on la veu femenina és silenciada i on el poder és monopolitzat pel sexe masculí. En definitiva, una societat que deixa molt a desitjar.

És igual que hi hagi lleis de paritat o d’igualtat. És igual que el 8 de març les dones ens alcem en contra d’un statu quo masclista. És igual que inundem les xarxes socials explicant les agressions sexuals a les quals estem sotmeses dia a dia. El poder segueix sent pels homes. Quin futur esperem per una Catalunya que no té en compte les dones? Doncs cap. Si pretenem construir un país lliure i millor, comencem per erradicar el patriarcat. Després ja parlarem de República.

Clàudia Cebrian Mozas

6 Mai 2018

El futbol com a metàfora

Filed under: Uncategorized — mariaasmarat @ 21:52
Tags: , , ,
El futbol com a metàfora

Foto: Pàgina web oficial de LaLiga http://www.laliga.es

Diumenge passat el Deportivo li feia el passadís al Barça per haver guanyat la Copa del Rei contra el Sevilla. Al final d’aquest mateix partit i havent-se imposat per quatre gols a dos amb triplet de Messi, el Barça es proclamava campió de lliga. Campió d’una lliga on, a més a més, encara no ha perdut cap partit.

Com s’ha fet tradicionalment en aquesta competició, a la jornada següent el rival dels blaugranes hauria fet el passadís per honorar el campió i la seva feina durant la temporada. Però resulta que aquest cop el rival que suposadament hauria d’haver fet el passadís al Barça és, ni més ni menys, que el Reial Madrid. I, tractant-se d’un clàssic, per si no n’hi hagués prou, la polèmica ja estava servida. Ja teniem el maldecap de tota la setmana: hi hauria passadís?

Segons un article publicat a La Vanguardia on es repassava la història del passadís a la lliga, homenatjar al campió quan hi ha hagut rivalitats entremig sempre ha estat objecte de polèmica. Aquesta tradició va començar al 1970, després de que l’Atlètic de Madrid guanyés la lliga i el Bilbao, subcampió, decidís honorar-lo d’aquesta manera. Tot un gest d’esportivitat. I aquest fet s’ha repetit vàries vegades, fins i tot entre blaugranes i madridistes. El 1988, el Camp Nou es rendia als blancs i tres anys més tard, el 1991,  era el Bernabeu qui ho feia amb els blaugranes. En ambdues ocasions hi van haver nombrosos xiulets per part del públic. De la mateixa manera, ara fa deu anys, el 2008, el Barça de Frank Rijkaard feia aquest gest al Bernabeu.

Podria semblar que aquest clàssic, amb el Barça ja líder i el Madrid ja classificat per la final de Champions, podia ser descafeïnat, tal i com li preguntaven a Ernesto Valverde en roda de premsa. Però, qui ho pensava, anava ben equivocat. “Clàssic” i “descafeïnat” són dues paraules que no semblen anar de la mà, donat que hi ha molts al·licients per ambdós equips. Així que les reaccions no han trigat a sortir.

L’entrenador del Madrid, Zidane, explicava en roda de premsa que el seu equip no faria el passadís “perquè ells (referint-se al Barça) no ens el van fer després de guanyar el Mundial”. Negació rotunda dels madridistes a qualsevol gest d’elogiar la feina blaugrana. Ull per ull, dent per dent. En defensa de l’entrenador també sortia el capità blanc, Sergio Ramos. “El que diu Zizou va a missa”, ratificava aquest, al mateix temps que afegia “nosaltres a la nostra”.

“En aquest club el passadís es fa quan participem en el torneig de l’equip campió… i ara no és el cas”, argumentaven els dirigents del Futbol Club Barcelona quan no van fer el passadís al Madrid en guanyar el Mundial de Clubs. Però Zidane també hi ha trobat resposta: “és mentida, perquè estaven a la Champions i s’ha de guanyar per disputar el Mundial”. En definitiva, una guerra de declaracions i arguments que semblava no tenir fi. Cadascú a la seva, posant el seu context i amb la seva idea de raó absoluta, eximint-se de culpa.

Tot i que, personalment, no m’agrada barrejar futbol i política, cada vegada més veig que aquest esport és un autèntic paral·lelisme. Barça i Madrid, Catalunya i Espanya. Manca d’esportivitat? Manca de política? Al cap i a la fi, dues realitats que, ni en esport ni en política, semblen trobar una solució cordial.

Maria Asmarat

 

5 Mai 2018

Una retirada a temps pot ser una victòria

Filed under: Uncategorized — oriolagramuntupf @ 19:11
Tags: , , ,

Imatge d’arxiu d’una sessió plenària al Parlament. A la fotografia hi apareixen Marta Rovira, Roger Torrent, Carme Forcadell i Raul Romeva. Font: elconfidencial.com

A vegades cal fer un pas endarrere per poder-ne fer després dos endavant. I així ho ha cregut convenient Esquerra Republicana de Catalunya, que ha presentat un comunicat oficial on es defensava que per fer efectiva la República Catalana s’havia de deixar de banda temporalment la via unilateral i recuperar la idea del dret a decidir, és a dir, tornar a intentar dur a terme una política pactista amb l’Estat espanyol per tal de recuperar les institucions catalanes, demanar un referèndum pactat i intentar negociar la llibertat dels ex-dirigents empresonats i augmentar la base social independentista.

Després d’uns mesos frenètics, en els quals semblava una lluita cara a cara entre la Generalitat i el govern central, els dirigents d’esquerra ara han vist la llum i d’un dia per l’altra han fet un gir de 360 graus en el seu posicionament sobre el pols amb l’Estat.

De ben sabut és que Esquerra va pressionar Puigdemont perquè proclamés la república i no veia altra forma de defensar la república que la de la unilateralitat.

El fet de tenir a alguns líders a la presó de forma força discutible com Oriol Junqueras o Raul Romeva i d’altres a l’exili per evitar l’encarcelació, com seria el cas de Marta Rovira o Antoni Comín, a Suïssa i Brussel•les respectivament, i després d’un llarg període d’estancament polític, querelles, guerres de despatxos i debats interns en el si de l’independentisme, han decidit fer un pas valent però necessari per desencallar la complexa situació.

Són conscients que alguns dels seus seguidors no estaran conformes al cent per cent amb la decisió però des de l’epicentre polític saben que no poden seguir immersos en aquesta lluita contra els estaments de l’Estat en què hi tenen les de perdre. Esperem que no sigui massa tard.

Oriol Agramunt

Bloc a WordPress.com.