Que tingui Grapa!

4 Juny 2018

Cervells de cavernícola

Anuncis

29 Mai 2018

Les dones de la Universitat

Filed under: Uncategorized — Clàudia Cebrian @ 13:22
Tags: , , , ,

Clàudia Cebrian

17 Mai 2018

Tots hem sigut agressors masclistes

Filed under: Uncategorized — martiodriozolasaa @ 22:54
Tags: , , , ,
1510943162_247923_1510947998_noticia_fotograma.jpg

Imatge d’una de les manifestacions que es van fer en contra de la sentència del cas de La Manada. | FONT: ATLAS

No hi ha dubte que els homes hem de ser aliats de les reivindicacions feministes. Sense estar al capdavant, sense dirigir, sense manar, però hem de ser-hi. Al costat, a darrere, on sigui, on ens vulguin, però hem de ser-hi. Pensant, reflexionant, desconstruint els nostres privilegis i les nostres actituds masclistes. Perquè en tenim i no ens n’adonem. Tant de privilegis com d’actituds masclistes. I la nostra lluita comença per aquí.

El nucli de la reivindicació, però, és i ha de ser l’apoderament de les dones. Bàsicament, perquè aquesta és la lluita pels seus drets. Una lluita que interpel·la als homes, però que elles han d’encapçalar i conduir. I en els temps que corren, qualsevol eina ha de ser benvinguda per enfortir la lluita. Fins i tot la tecnologia del Twitter.

I és que en els darrers dies, l’ocellet blau i el puny lila s’han agafat de la mà. Situem-nos. El passat 9 de maig el compte @Agressorsmusica va fer el primer tuit d’un nou perfil per compartir casos d’agressions masclistes silenciades. D’entrada, cal lloar l’organització popular per combatre el masclisme i reconèixer la necessitat d’aprofitar cada porció de realitat –inclosa la tecnologia– per a la cruenta disputa contra l’opressió. En una setmana, l’autoanomenat “grup de suport per destapar els agressors de dalt dels escenaris” ha fet públiques quinze denúncies contra set músics acusats d’agressors masclistes. Fins ara, han estat assenyalats Soto Sargantana (Pirats Sound Sistema), Alguer Miquel (Txarango)Titot (Brams), Pau Llonch (At Versaris), Miquel Gironès (Obrint Pas), Carles Caselles (Smoking Souls), Borja Penalba (Ovidi 4) i Arnau Jiménez (ZOO).

L’estupefacció s’ha estès pel planeta música. Ell? Com pot ser? Si semblava… Tant anar de progres i mira… No m’ho esperava… I de la mateixa manera que han aflorat crítiques roents als músics acusats, han aparegut un munt de veus posant en dubte les denúncies i menystenint el que s’hi explica. A un costat i a l’altre de la balança. A favor i en contra. I arribats en aquest punt, entrem en el gran dilema. La víctima no s’ha de qüestionar. Mai. Però la fiabilitat de les denúncies anònimes a la xarxa no és absoluta. Ni de bon tros. Així que ens quedem en punt mort. Què hem de pensar? Com podem agafar-ho tot plegat?

A mi em sorgeixen dues preguntes clau: Qui pot tenir la necessitat de desestabilitzar tants músics perquè sí? Qui construiria un munt de suposades mentides per fer-se veure? No trobo una resposta clara. De la mateixa manera, però, m’és difícil d’assumir totes les denúncies. Deu ser un bany de realitat que no m’esperava. Per tant, considero que el que és indubtable és que Twitter ha permès a moltes noies expressar-se, sortir de la presó interior del silenci i trencar les fronteres. En altres espais, en altres plataformes, potser no haurien gosat, no s’haurien atrevit, però Twitter les ha catapultat.

Sigui com sigui, la moralina que ens hem d’endur d’aquesta experiència –que encara no està tancada—és que masclistes tots n’hem estat alguna vegada. Tots. Siguem qui siguem. I això no ha de servir de justificació per a cap actitud reprovable –”si tothom ho ha estat, no és tan greu…”–. No. Cap justificació. Cap ni una. Però és una realitat. Segurament mai arribarem a saber si les denúncies esmentades són verídiques o no, però almenys haurem vist un munt de situacions en les quals les dones, a vegades sense que els homes en siguem conscients, se senten incòmodes i violentades. Sense mala fe, però les hem molestat. Tots estem contaminats pel patriarcat i és la nostra responsabilitat desintoxicar-nos. Ah! I no ho oblidem: moltes noies han perdut la por a parlar.

MARTÍ ODRIOZOLA

11 Mai 2018

On són les dones?

Filed under: opinió — Clàudia Cebrian @ 16:29
Tags: , , , ,

Quim Torra. Aquest és el pla D. Després de gairebé quatre mesos de pugna entre Catalunya i Espanya i de la proposta de tres candidats diferents, Torra ha estat l’escollit per Carles Puigdemont i, segurament, serà el 131è President de la Generalitat, en masculí.

El pla A, ha estat un home. El pla B, un altre home. El pla C, també home. I com no podia ser d’altra manera, el pla D és Quim Torra, home. I les dones, on són? En un dels moments claus en la política catalana, sembla que el paper de la dona ha estat anul·lat. Elsa Artadi o Marta Madrenas han estat dos noms que han sonat amb força per assumir la presidència, però finalment s’ha optat per un home.

Però la imposició del sexe masculí no només afecta l’executiu català. El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, també és un home. I  la imatge de la Mesa del Parlament esgarrifa. Dels set membres que la formen, només hi ha una dona, Alba Vergés. Una dada que contraresta amb la composició del Parlament, que presenta un dels percentatges més alt de diputades en la història de Catalunya, amb un 42% de dones, només superat pel 43% de la legislatura del 2010-2012.

905955926_20180117140817-kJHE-U4475685107UuH-992x558@LaVanguardia-Web

Els set membres de la Mesa del Parlament. (La Vanguardia)

En un article on, fent una radiografia de les institucions catalanes, he hagut de  mencionar el doble de vegades la paraula “home” que el terme “dona”, queda clar el tipus de societat en la qual vivim. Una societat on la dona queda relegada en un segon pla, on la veu femenina és silenciada i on el poder és monopolitzat pel sexe masculí. En definitiva, una societat que deixa molt a desitjar.

És igual que hi hagi lleis de paritat o d’igualtat. És igual que el 8 de març les dones ens alcem en contra d’un statu quo masclista. És igual que inundem les xarxes socials explicant les agressions sexuals a les quals estem sotmeses dia a dia. El poder segueix sent pels homes. Quin futur esperem per una Catalunya que no té en compte les dones? Doncs cap. Si pretenem construir un país lliure i millor, comencem per erradicar el patriarcat. Després ja parlarem de República.

Clàudia Cebrian Mozas

Bloc a WordPress.com.