Que tingui Grapa!

18 Mai 2018

Fast and furious

Filed under: Uncategorized — lauraroigblog @ 19:15
Tags: , ,

Quan va sortir el nom de Quim Torra com a candidat a presidir la Generalitat, tots vam córrer. Si, vam córrer a examinar fins a l’última engruna del passat periodístic i cibernètic del blanenc. Un blanc fàcil per l’oposició: “Mirin, mirin els tuits; vostè és un xenòfob!”, exclamaven esfereïts. Just ahir es va difondre una publicació del fotolog d’Elisenda Alemany on afirmava que els espanyols “segueixen follant-nos per darrere i per davant”. Era un post del 2008 i aleshores ella tenia 23 anys. Tant és, ja havia sortit a la llum i teníem titular.

ALAMANY

Elisenda Alamany ha estat criticada per un post que va fer el 2008

Permeteu-me, no defenso ni uns ni altres. Principalment, perquè tots recorren a la mateixa estratègia: busco a l’hemeroteca i amb dos minuts voilà!, tenim un titular fàcil i colpidor. Cal anar ràpid i trobar el punt feble del contrincant. Tan se val el comentari, només cal trobar-lo i l’opinió pública farà la resta.

“Contextualitzar? Analitzar? Perdona, no sé de què em parles”. Així podria resumir la política del clic, totalment lligada amb el fast journalism. Consumim de pressa, volem notícies d’alt voltatge que ens entrin directes com una fiblada. “Has vist això? Corre, llegeix, va, va, va!”. Allò que ens impacta en poques hores ho hem oblidat. Qui parla encara del màster de la Cifuentes? L’actualitat l’ha engolit.

L’espai per excel·lència és Twitter, un lloc on tot polític pot creure’s un megalòman que navega sobre un mar de “m’agrades” i “retuits”. Més que tuits, allò que trobem són mers eslògans incendiaris. Un exemple paradigmàtic és Gabriel Rufián qui, amb més de mig milió de seguidors, deixa anar sentències punyents de forma constant. No li cal un argumentari elaborat per enlluernar a tothom amb un parell d’aforismes.

A tall d’exemple, esmentar el procés independentista. Aquest ha esdevingut un feu del hooliganisme mediàtic. El que diu un bàndol és aplaudit i odiat a parts iguals. Ha desaparegut la reflexió sobre la postura pròpia per a convertir-se en una graderia on la cridòria és el protagonista principal.

La manca de reflexió i contextualització són un perill. Amb la sobrecàrrega d’informació actual acabem engolint com bèsties sense aturar-nos a mirar què consumim. Per aquesta raó, esdevenim reduccionistes i acabem creient que la política no va més enllà del guirigall. Davant d’això han d’existir institucions o mitjans que facin slow journalism i permetin entendre l’actualitat des d’una perspectiva global. Sense aquesta possibilitat, la política no serà més que un espai on guanyarà aquell que es faci escoltar més.

LAURA ROIG

Anuncis

17 Mai 2018

Tots hem sigut agressors masclistes

Filed under: Uncategorized — martiodriozolasaa @ 22:54
Tags: , , , ,
1510943162_247923_1510947998_noticia_fotograma.jpg

Imatge d’una de les manifestacions que es van fer en contra de la sentència del cas de La Manada. | FONT: ATLAS

No hi ha dubte que els homes hem de ser aliats de les reivindicacions feministes. Sense estar al capdavant, sense dirigir, sense manar, però hem de ser-hi. Al costat, a darrere, on sigui, on ens vulguin, però hem de ser-hi. Pensant, reflexionant, desconstruint els nostres privilegis i les nostres actituds masclistes. Perquè en tenim i no ens n’adonem. Tant de privilegis com d’actituds masclistes. I la nostra lluita comença per aquí.

El nucli de la reivindicació, però, és i ha de ser l’apoderament de les dones. Bàsicament, perquè aquesta és la lluita pels seus drets. Una lluita que interpel·la als homes, però que elles han d’encapçalar i conduir. I en els temps que corren, qualsevol eina ha de ser benvinguda per enfortir la lluita. Fins i tot la tecnologia del Twitter.

I és que en els darrers dies, l’ocellet blau i el puny lila s’han agafat de la mà. Situem-nos. El passat 9 de maig el compte @Agressorsmusica va fer el primer tuit d’un nou perfil per compartir casos d’agressions masclistes silenciades. D’entrada, cal lloar l’organització popular per combatre el masclisme i reconèixer la necessitat d’aprofitar cada porció de realitat –inclosa la tecnologia– per a la cruenta disputa contra l’opressió. En una setmana, l’autoanomenat “grup de suport per destapar els agressors de dalt dels escenaris” ha fet públiques quinze denúncies contra set músics acusats d’agressors masclistes. Fins ara, han estat assenyalats Soto Sargantana (Pirats Sound Sistema), Alguer Miquel (Txarango)Titot (Brams), Pau Llonch (At Versaris), Miquel Gironès (Obrint Pas), Carles Caselles (Smoking Souls), Borja Penalba (Ovidi 4) i Arnau Jiménez (ZOO).

L’estupefacció s’ha estès pel planeta música. Ell? Com pot ser? Si semblava… Tant anar de progres i mira… No m’ho esperava… I de la mateixa manera que han aflorat crítiques roents als músics acusats, han aparegut un munt de veus posant en dubte les denúncies i menystenint el que s’hi explica. A un costat i a l’altre de la balança. A favor i en contra. I arribats en aquest punt, entrem en el gran dilema. La víctima no s’ha de qüestionar. Mai. Però la fiabilitat de les denúncies anònimes a la xarxa no és absoluta. Ni de bon tros. Així que ens quedem en punt mort. Què hem de pensar? Com podem agafar-ho tot plegat?

A mi em sorgeixen dues preguntes clau: Qui pot tenir la necessitat de desestabilitzar tants músics perquè sí? Qui construiria un munt de suposades mentides per fer-se veure? No trobo una resposta clara. De la mateixa manera, però, m’és difícil d’assumir totes les denúncies. Deu ser un bany de realitat que no m’esperava. Per tant, considero que el que és indubtable és que Twitter ha permès a moltes noies expressar-se, sortir de la presó interior del silenci i trencar les fronteres. En altres espais, en altres plataformes, potser no haurien gosat, no s’haurien atrevit, però Twitter les ha catapultat.

Sigui com sigui, la moralina que ens hem d’endur d’aquesta experiència –que encara no està tancada—és que masclistes tots n’hem estat alguna vegada. Tots. Siguem qui siguem. I això no ha de servir de justificació per a cap actitud reprovable –”si tothom ho ha estat, no és tan greu…”–. No. Cap justificació. Cap ni una. Però és una realitat. Segurament mai arribarem a saber si les denúncies esmentades són verídiques o no, però almenys haurem vist un munt de situacions en les quals les dones, a vegades sense que els homes en siguem conscients, se senten incòmodes i violentades. Sense mala fe, però les hem molestat. Tots estem contaminats pel patriarcat i és la nostra responsabilitat desintoxicar-nos. Ah! I no ho oblidem: moltes noies han perdut la por a parlar.

MARTÍ ODRIOZOLA

Bloc a WordPress.com.