Que tingui Grapa!

7 Juny 2012

Será maravilloso, viajar hasta Mallorca

Filed under: Uncategorized — xvilamala @ 23:55
Tags: , , , ,

Noies rosses amb cossos dignes d’haver estat esculpits pel mateix Miquel Àngel. Jovenets que es passegen dia i nit sense samarreta. Platges de sorra blanca. Matins de pesca. Sopars al carrer. You can’t say no forever, diu la cançó. Però és que realment hi ha algú que diria “no” a unes vacances així? Jo, si m’ho paguessin, faria les maletes ara mateix. I sense dubtar-ho. Aquest és l’estil de vida, tan Mediterrani, del nou anunci d’Estrella Damm. Sí, dic “nou”, perquè l’acaben d’estrenar. El concepte, després d’uns quants anys d’explotació, seria més aviat “vell”. Aquesta vegada, però, es veu que la Serra de Tramuntana és el teló de fons. I, ep, a Mallorca, amb això no s’hi juga! Doncs bé, per una cosa o l’altra, tornarem a viure l’estiu perfecte. Això sí, a través del televisor.

A l’altra banda del charco, potser perquè les cerveses d’Estrella Damm no abunden tant com aquí, un grup de científics asseguren que el “col·lapse planetari és imminent”. A mi, aquest eufemisme em sona a apocalipsi. Creuen que a Mallorca ja han rebut la notícia? Jo penso que no. El cas, però, és que la revista Nature ha publicat un estudi en què assenyala les nefastes conseqüències de l’impacte humà sobre el canvi climàtic. Segons els experts que han participat en la investigació, cal traçar un pla d’emergència. Si no ho fem així, d’aquí 15 anys la humanitat s’haurà quedat sense els recursos necessaris per continuar subsistint. L’article, que no hi entenc, però sembla molt fiable, deixa el futur a les nostres mans. Les solucions que proposa? Reduir la taxa de creixement de la població i el consum de recursos.

I, és clar, com amb tot, hi ha qui sembla que s’està prenent la fórmula al peu de la lletra. A Amèrica, que ja se sap que sempre van un pas per davant d’Europa (almenys fins ara), han trobat resposta al problema. Aquesta setmana, la geografia nord-americana ha vist aflorar tres casos de canibalisme. Primer va ser a Miami, on un home es va menjar part de la cara d’un altre. Després, un universitari de Maryland va confessar haver comès un assassinat i haver-se menjat el cor i el cervell de la víctima. El tercer cas es va registrar a Nova Jersey, on un home es va apunyalar a si mateix 50 vegades i llançava els seus propis intestins contra la policia. No pensin que estic a favor dels zombis i, si us plau, disculpin-me el cinisme, però aquests americans estan posant en pràctica les dues solucions que proposava l’estudi. Redueixen la població mundial alhora que utilitzen “recursos” en què l’ésser humà no pensava des de la prehistòria. Fins i tot en això són eficients! A un lloc hi corre la sang; en un altre, la cervesa.

Evidentment faig broma, però posats a parlar sobre la bogeria col·lectiva que estem vivint, prefereixo fer-ho amb unes quantes dosis d’humor. Tot i això, no sé perquè me’n vaig tan lluny. A Espanya també ens agraden les emocions fortes. La prima de risc per sobre els 500 punts aviat no serà notícia. Les màfies de polítics i empresaris, tampoc. Vivim al límit, sempre sabent que en qualsevol moment podem ser rescats. Uff… Sort dels compatriotes alemanys! Qui m’assegura que d’aquí quatre dies els europeus no estaran imitant, també, els protagonistes de The Walking dead? Rajoy, per exemple, desautoritza el Partit Popular, diu als periodistes que li “preguntin tot a ell”, però després no respon res. Aquí funcionem així. ¡Señoras y señores, this is Spain!

Tot està molt malament. No fa falta que els ho digui. De fet, arribar al canibalisme ja és una prova de pes per il·lustrar que hi ha alguna cosa que no rutlla. Mirin, si tot va com diuen les previsions, el nostre patiment s’allargarà –com a màxim, màxim– 25 anys. Segons l’estudi, aquest és el període al qual aspirem a continuar vivint optimitzant els recursos actuals. Què fer amb el temps que ens queda? No sé vostès, però els diré l’opció que m’agradaria escollir a mi: anar a La Caixa, treure els pocs diners que tinc –si és que em deixen– i agafar el primer avió cap a Mallorca. Ja ho deia als anys setanta una popular cançó de Los Mismos: “Será maravilloso, viajar hasta Mallorca”. I és així. Si he de morir aviat, prefereixo fer-ho a l’estil Estrella Damm, mediterràniament i en una platja de sorra blanca. I, si m’han de devorar per viure, posats a triar, que ho faci un noi ros sense camisa.

Image


Meritxell Vilamala

Espot Estrella Damm estiu 2012: http://www.youtube.com/watch?v=azpxHbUyuOw

Notícia sobre el canvi climàtic (La Vanguardia): http://www.lavanguardia.com/ciencia/20120607/54305956008/cientificos-aseguran-que-el-colapso-planetario-es-inminente.html

Anuncis

I una merda!!

Filed under: Uncategorized — gerardvila9 @ 17:20

Aquesta entrada no mereix cap menció, ni cap reconeixament ni molt menys cap consideració especial en una classe de periodisme. Què pot aportar de bó un article amb aquest títol més enllà de despertar un riure fàcil? Doncs això no li facin massa cas, però els agrairia una lectura. Aquest article el que fa és, això sí, parlar clar. Per això potser no acabarà d’agradar a gaire gent.

S’imaginen per un moment que en comptes de dir “no vull pagar” en alguna autopista catalana, digués “desisteixo de fer efectiu l’import que em demana, per haver fet ús de la via per la qual circulo” o si en comptes de dir que “n’estic fins als ous de la classe política” m’hi referís al·legant “certes desavinences entre tot l’arc polític del país i les meves necessitats com a ciutadà”. De ben segur que no tindria cap suport, per molt reivindicatives que fóssin les meves demandes. En política en canvi passa al revés, com més clar parlis, pitjor t’anirà.

Recordo un imprescindible reportatge d’Amanda Mars a EL PAIS, que vam repassar en una classe, no menys imprescindible, de redacció amb l’Oriol Llop. De cop, en un moment de brillantor personal vaig relacionar l’article amb el títol d’una entrada en aquest mateix blog de la Marta Montaner, anomenat l’Opi del poble. La classe política actual fa un ús impresentable dels eufemismes, per tal de tenir-nos a tots opiats amb una cantarella impresentable, la qual només es pot desxifrar després de llargues hores, i quan la notícia ja és fum. I així anem. Utilitzen aquest recurs per no valorar de forma clara i objectiva com són les coses, i nosaltres anar empessant escàndol rere escàndol i tal dia farà un any.

Els polítics d’aquest país han arribat a un grau de perversitat tal, que fa fredor. Resulta que ens hem de felicitar perquè han donat un premi a un ajuntament per bona praxis política. Té nassos que fer bé les coses, o fer el que s’espera de tú sigui notícia. La demagògia política ha arribat a uns extrems que mereixen ser denunciats. Quan et diuen que la majoria de polítics no són uns lladres ens ho hem de prendre com un compliment. Fins on hem arribat, que agraïm que hi hagi polítics honestos!

Sincerament, aquesta no és una apologia per la crítica visceral a la classe política. No és el meu estil, ni el de ningú crec. Res m’agradaria més que poder elogiar la funció dels meus governants, aquells que han volgut ser-ho i que han acceptat ser-ho. Però casos com el silenci dels dirigents populars a l’hora de depurar responsabilitats pel cas Bankia no ajuden, tampoc ajuda veure la grollera discussió entre les responsables de la comissió de treball del PP i PSOE, o l’inquietant silenci de Felip Puig per l’actuació dels Mossos. Això no ajuda a recuperar el crèdit d’una classe política més preocupada per portar el diccionari de la R.A.E sota el braç per explicar-nos de forma inexplicable les inexplicables accions que prenen, o sigui que ens prenen el pèl, cullons!

http://www.prnoticias.com/index.php/comunicacion/532/20114522-la-clase-politica-de-espana-es-la-peor-considerada-en-cuanto-a-comunicacionyliderazgo-segun-un-estudio-de-la-agencia-ketchum-

 

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/03/05/vidayartes/1330979259_557017.html

 

6 Juny 2012

En el blanc de les notícies

Filed under: Uncategorized — clarabarm @ 22:51
Tags:

Patim els europeus d’un excés d’eurocentrisme?

En les aules de periodisme s’explica que l’interès informatiu d’un succés està regit pel factor proximitat: del fet i amb els implicats. Il·lustrem-ho amb un exemple: la mort de sis persones en un accident a Dresden, Alemanya, ens commourà més que la de seixanta persones en un incendi a Cuzco, Perú.  No sé quin teòric de la comunicació va plantejar aquesta premissa, imagino que es tracta d’una pretensió sobre fets, però… on s’és vist això?

Juny del 2012: un Boeing MD83 s’estavella a la província de Lagos, Nigèria, sense esperança de rescatar algun supervivent. El balanç de les víctimes per l’accident suma 157 morts: una xifra esgarrifosa. La tragèdia va tenir lloc a la vora de l’aeroport de destí, una zona densament poblada. Aquest succés ha passat a casa nostra pràcticament desapercebut; el mateix diumenge va rompre encapsulat en alguns telenotícies per la tempestivitat de l’episodi.

Una imatge de l’escenari del crash; Lagos, Nigèria

Setembre del 2002: el vaixell senegalès “Joola” naufraga a causa d’una tempesta a les costes de Gàmbia. En les seves instal·lacions hi viatjaven 796 passatgers: més del que la plena càrrega permetia. Almenys 500 persones van perdre la vida al mar. Cada any, familiars, amics, coneguts, es reuneixen a la badia del naufragi reclamant i exigint responsabilitats. És el Titànic africà, amb desventures, històries d’amor i de supervivència… però al Primer Món no l’homenatgem anualment.

Maig del 2003: la porta d’un avió de càrrega s’obre sobre la República Democràtica del Congo: 130 passatgers cauen al buit. La tripulació en resulta il·lesa, naturalment. A bord hi viatjaven principalment membres d’una unitat de policia, les seves famílies i polissons que havien subornat el capità per fer el trajecte.

Agost del 2006: una flota de la societat holandesa Trafigura descarrega sense consentiment residus tòxics a les costes d’Abiyan (Costa de Marfil), ja que al port d’Amsterdam els hi deneguen l’accés. Aquest crim ecològic i humanitari es va saldar amb 15 morts i més d’un centenar de miler de persones contaminades. El govern ivorià va condemnar l’empresa a una indemnització de 200 milions de dòlars pels damnificats. A hores d’ara encara no s’ha vehiculat la compensació econòmica a les víctimes; Adama Bictogo, Ministre de la Integració Africana, ha estat destituït per aquest cas.

Costa molt trobar referències sobre aquests incidents a la premsa catalana o estatal: i és que sovint tragèdies humanes que no ens afecten com a país o com a Unió Europea són tractades amb el rang d’anècdota, dins d’un requadre, als marges de la pàgina. Apreciat lector, formularé algunes suposicions en consonància amb el plantejat: i si la brossa contaminant s’hagués abocat a les costes de Tarifa? I si el “Joola” el transformem amb un “MSC” i s’enfonsa a l’idíl·lic arxipèlag de Santorini? Com a espectador dels esdeveniments, quina sensació se li hauria despertat al veure que gent com vostè i com jo sofrís aquests calvaris?

Les 130 persones que es van precipitar a l’abisme no eren humans, també? I doncs, no mereixen el mateix tracte als mitjans que els de raça blanca? A banda, no és només la catàstrofe en sí mateixa; hi convergeixen molts factors que s’arrosseguen de lluny, i que com a Hemisferi Nord i ric en som culpables i ens n’hauríem de sentir responsables.  Difondre la informació només a tall europeu és el mateix que seguir concebent la Terra com a plana.

Juny 2012: http://elpais.com/diario/2002/05/06/internacional/1020636019_850215.html

http://www.jeuneafrique.com/Article/DEPAFP20120603191849/nigeria-accident-compagnie-aerienne-aeriennigeria-un-avion-de-ligne-s-ecrase-sur-lagos-avec-153-personnes-a-bord.html

Setembre 2002: http://elpais.com/diario/2002/09/28/internacional/1033164015_850215.html

Maig 2003: http://www.lavanguardia.com/internacional/20030510/51262774692/temen-que-en-el-accidente-aereo-del-congo-cayeran-al-vacio-mas-de-200-personas.html

Agost 2006: http://www.jeuneafrique.com/Article/JA2681p016.xml0/france-enquete-cpi-oppositioncote-d-ivoire-nettoyage-de-printemps-apres-le-scandale-sur-les-dechets-toxiques.html

http://noticias-ambientales-internacionales.blogspot.com.es/2010/07/costa-de-marfil-abandonan-residuos.html

Clara Barbal

5 Juny 2012

El cumpleaños de la Tierra

Filed under: Uncategorized — ladescrizionediunattimo @ 22:42
Tags: , , ,

¡Feliz día del medioambiente! Como regalo de cumpleaños, unos activistas de Green Peace han sobrevolado con paramotores la central nuclear de Garoña, en Burgos, para colocar botes de humo en el edificio del reactor. El objetivo es claro: concienciar a los ciudadanos de un lugar llamado mundo sobre los riesgos que supone el hecho de mantener activa la infraestructura.

Es cierto que las energías renovables comportan unos gastos mucho más elevados que las otras, y que en tiempo de crisis tal vez no nos convenga hacer hincapié en ellas, pero ¿de qué nos sirve superar estos baches económicos –por usar algún eufemismo- en un  planeta moribundo? No pretendo ser alarmista; aún no es tarde para curar a la Tierra, y las supuestas futuras emigraciones a la Luna son únicamente ciencia ficción. Sin embargo, tenemos que hacer algo al respecto y comprometernos cada día con nuestro medioambiente, no sólo cuando se celebra su “cumpleaños”. Que cumpla muchos más y que envejezca bien, por favor. Escuchemos sus necesidades.

España es la rezagada de Europa en muchas cosas. Una más para la lista: el trato que da a las energías alternativas. Se trata de un hecho absurdo si tenemos en cuenta que su potencial es el más elevado del continente en muchos aspectos. Por ejemplo: es el país europeo con más horas solares (el 70% de la Península Ibérica tiene 2.500 horas de sol anuales) y, sin embargo, este recurso gratuito, limpio e inagotable apenas se explota.

Da igual; produzcamos energía nuclear, mantengamos abiertas las centrales y, si hay suerte, volemos por los aires o tengamos hijos con dos cabezas y pesquemos peces con tres ojos (como en el célebre capítulo de los Simpsons). Discúlpenme si estoy siendo alarmista, no era mi intención. Supongo que la realidad misma lo es, y lo seguirá siendo mientras estemos expuestos a posibles fugas radioactivas y no sepamos qué hacer con los residuos que generan las centrales.

Dicho esto, y sintiéndome inútil y sin voz en una sociedad corrupta y autodestructiva, me parece que voy a escuchar un poco de Hakuna Matata, puesto que de pequeña me vendieron que esas dos palabras resolverían todos mis problemas. Nada de angustiarse por el futuro, “ningún problema debe hacerte sufrir”. Feliz día del medioambiente.

LINKS:

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/06/05/actualidad/1338897702_055395.html

http://ztfnews.wordpress.com/2012/06/05/dia-mundial-del-medio-ambiente-2012/

Paula Vidal Oliveras.

 

Ole, ole y ole

Filed under: Uncategorized — sandraviba @ 22:42
Tags: , ,

Un torero salta al ruedo, bien ataviado con el traje de luces y la montera, elegante y valiente, amparado por los bravos de la gradería. Aferra  la espada con puño decidido, sabiendo que se enfrentará a unos salvajes toros de la raza Crisiseconómica. No puede vacilar, otros han   caído antes…

La gente se pone en pié para recibir al primero de ellos; se trata de un feroz Miura llamado Sanidad. Después de recortarle un par de veces, sin dificultad, tumbó a la bestia con una buena estocada y, mirándole a los ojos, remató la faena con una puntilla precisa y letal. El segundo, apodado Educación, fue más difícil de recortar; una cornada rozó el brazo del torero, pero a pesar de ello, se mantuvo firme. Hicieron falta un par de verónicas hasta que hubo mareado al toro, para asestarle la estocada final. Fue una corrida complicada pero el matador consiguió salir del ruedo con las dos orejas de Sanidad y el rabo de Educación.

Y es que, si hay algo que caracteriza a este país, es que se tienen las prioridades muy claras; si podemos hundir bien la espada en la Sanidad y asestar las banderillas en la Educación, para qué necesitamos más orejas? Hagamos un par de verónicas y perdonemos la vida a otras bestias como la Iglesia o el Fútbol.

Como dirían los Ketama, “no estamos locos, sabemos lo que queremos”…¡Y tanto! Que se lo digan a los cacereños de Guijo de Galisteo que, si les dan a escoger entre destinar 15.000 euros en corridas o en creación de empleo, la duda les ofende…¿Qué pregunta es esa? Donde esté un buen Miura, ¡que se quite un sueldo!

Porque, si creían que la situación ya era demasiado acusada como para decir, “tranquilos, España va bien”, se equivocan. Dos de los tres pueblos que han participado en el referéndum consideran que la situación no está tan mal, que un toro le quita las penas a cualquiera. Sólo 181 sufridores de los 423 que han participado en las votaciones prefieren destinar el dinero a crear puestos de trabajo. Se ve que un 25% de desempleo entre los vecinos no es tan preocupante…

Ya decía el Ayuntamiento que podía pasar cualquier cosa, porque en el pueblo había una gran tradición torera, pero me da a mí que los parados de Guijo de Galisteo esperaban un poquitín más de comprensión de sus queridos vecinos. Pero, oigan, ¡pelillos a la mar! Así por lo menos tendremos alguna manera de entretenernos en la cola del INEM…

Esto demuestra que todo es posible, aún hoy, en pleno 2012 todavía queda quién cree que los toros no sufren, que sólo existen para ser toreados; qué gran verdad dijo Vargas Llosa el pasado lunes en TVE cuando afirmó que si “a un toro le preguntamos si prefiere morir en el ruedo o dejar de existir, querría vivir para acabar muriendo en una corrida”. Todo esto supone una gran revelación, quién sabe si mañana en Catalunya abrimos los ojos y volvemos a aceptar la tauromaquia en la Monumental…Si es que…¡tres Olés por las mentes pensantes de este país!

La noticia tratada desde distintos medios:

Cinco Días

http://www.cincodias.com/articulo/economia/pueblos-preferian-toros-empleo/20120603cdscdseco_11/

El economista

http://ecodiario.eleconomista.es/espana/noticias/4003161/05/12/Un-pueblo-votara-si-invertir-15000-euros-en-contratos-o-gastarlos-en-toros.html

ABC

http://www.abc.es/20120603/cultura-toros/abci-toros-ganan-empleo-referendum-201206031652.html

Sandra Vicente Barreira

4 Juny 2012

Confusions

Filed under: Uncategorized — Neus Suñer Torres @ 21:04
Tags: , , ,

Els polítics actuals haurien de tornar a primària. No és una exageració. Es veu que a Coneixement del Medi no els hi van ensenyar la diferència entre transparent, translúcid i opac. El PSOE no fa més que demanar transparència a l’actual govern i diu que ells eren més transparents quan estaven a La Moncloa. Mentrestant, el PP fa una Llei de Transparència. Però en aquesta llei cap dels dos partits hi vol incloure a la Corona i als partits.

Per a més inri, dos investigadors de la Universidad Complutense de Madrid acaben de descobrir que no poden accedir a cap document del Ministeri d’Afers Exteriors que afecti a les relacions diplomàtiques d’Espanya a causa d’una llei del govern Zapatero (2010). Aquesta llei no va ser publicada al BOE. I això no és tot. La Llei de Transparència només serà aplicada als documents que l’Executiu consideri oportuns. És a dir, escolliran quins volen que surtin a la llum o no.

Aquí alguna cosa falla. Els polítics dels principals partits han confós opacitat amb transparència. O potser volen que ho faci la ciutadania. Saben que pocs ciutadans es llegeixen el BOE, i que, per tant, no trobarien a faltar la publicació de la Llei del 2010 ni es llegirien totes les excepcions de la Llei de Transparència. Saben que si tenen majoria absoluta al Parlament ningú els hi pot dir res.

Han confós conformitat amb silenci. És ben sabut que la societat espanyola ha pecat de conformista, però això no vol dir que els mitjans callin. Ni els nacionals ni els internacionals. L’Estat espanyol ocupa el lloc 31 en l’Índex de Percepció de la Corrupció. Ha perdut posicions respecte altres anys. La raó, comença a estar clara. La transparència a Espanya només és un miratge.

La por i la desconfiança han fet que els documents es blindin. No volen que l’opinió pública s’alci, ni que es sàpiga el que de veritat passa als despatxos del Govern. Se’ls hi posa la pell de gallina al pensar en què els hi va passar als Estats Units quan Wikileaks va treure els seus draps bruts, així que intenten que no els hi passi el mateix. Però ja diuen que el remei és pitjor que la malaltia. La seva mesura ha tingut un efecte rebot: les coses surten a la llum per vies no institucionals i l’efecte serà devastador.

Potser els partits no estan tan confusos, i en realitat sí que saben el significat de transparència i d’opacitat. Però intenten confondre als ciutadans amb discursos i lleis. La cortina de fum que s’aixeca al voltant de les actuacions del govern comença a ser molt espessa. La fum pot provocar mal de caps i marejos. Confusió. Si no es comença a dissipar, les conseqüències poden ser nefastes.

 

LINKS:

http://www.lavanguardia.com/internacional/20111201/54238686997/somalia-pais-mas-corrupto-mundo-nueva-zelanda-menos.html
http://politica.elpais.com/politica/2012/06/03/actualidad/1338750887_077908.html

 

Trobarem el nord?

Filed under: Uncategorized — Sandra Tello @ 15:57

TV3 ens té molt ben acostumats. Les seves sèries han gaudit sempre d’un rerefons que ha esdevingut la clau del seu l’èxit. Tant pel que fa a l’àmbit literari ­–Mirall Trencat­–, històric ­–Temps de silenci­– i fins i tot, el seu triomf en l’àmbit més quotidià ­–El cor de la ciutat­–.

Sempre s’havia elogiat la manera com Televisió de Catalunya tractava temes i conflictes des de l’òptica dels serials. No em negaran que el maltractament de gènere ­–que apareix a Ventdelplà­–, el violador d’El cor de la ciutat i també ara, a La Riera, la figura d’un pederasta (que va acabar en suïcidi la temporada anterior) no són qüestions delicades a les quals TV3 s’hi ha volgut enfrontar des d’un registre menys formal. Ara, però, ens trobem en un escenari ben diferent. La finalitat de Gran Nord és contrastar el món rural amb una nou-vinguda de ciutat, una mossa d’esquadra, acompanyada d’una dosi surrealista. La ficció s’emmarca al Pallars, on suposadament se situa la Vall del Gran Nord. En ella, s’hi troba un poblet ­–Nord­– que es regeix per la sobirania dels seus habitants, les seves tradicions i creences particulars, del tot curioses.

Barrejant realitat i ficció, sorgeix un gènere que no acaba d’encaixar a les llars catalanes. Ara bé, les dades no diuen el mateix. El primer capítol va tenir una quota de pantalla considerable, un 23,3% (uns 752.000 espectadors). Clar, a l’episodi pilot sol passar, és la novetat, la gent vol saber de què va…Tot i la davallada d’espectadors en la segona entrega, el tercer capítol va recuperar 66.000 espectadors, amb un total de 644.000.

Després de l’allau de crítiques que rep la sèrie cada setmana via Twitter, les dades ens porten a pensar que, o bé la majoria de l’audiència de la sèrie són els detractors d’aquesta i se la miren només per a menysprear-la per la xarxa, o bé que agrada. També hi hauria l’opció que a alguns espectadors –on m’hi incloc–, ens trobem en una posició moderada, ens sap greu. M’explicaré.

Des que tinc memòria que a casa sempre hem acompanyat els capvespres amb els serials de TV3. Plats bruts, Jet Lag, Majoria absoluta, L’un per l’altre, Ventdelplà, Zoo, Mar de fons, KMM… No obstant, algunes més ben aconseguides que d’altres, com ara 13 anys i un dia i La Sagrada Família, per exemple, que al meu parer, no estaven a l’alçada. Amb Gran Nord però, em passa quelcom diferent. La intenció és bona, però punxa en certs aspectes…

Si parleu amb ciutadans del Pallars, notareu la indignació en les seves paraules, i ho entenc. D’entrada, sembla que se’n burlin de la gent de poble amb un accent molt mal aconseguit ­–val a dir que els actors varen ser assessorats per lingüistes de la Universitat de Lleida­–. Bé que a Pa negre els nens protagonistes eren de poble i camuflaven l’accent dels actors i actrius de ciutat. Doncs hauria estat una bona opció per a la sèrie. A més, aquest punt de surrealisme que envolta a Nord amb les seves creences i la seva “Constitució” particular anomenada Lo Llibre de Privilegis ­–això sí, atorgats per Carlemany­– deixen a l’espectador confús, ja que la realitat està tractada des d’una ficció un pèl agosarada i els esdeveniments pareixen ridículs.

L’actriu Aina Clotet i l’actor Roger Coma, els dos mossos d’Esquadra principals de la sèrie.

La versió de l’autoritat representada en el cos dels Mossos d’Esquadra també és digna d’anàlisi. D’una banda, l’agent Obach (l’Aina Clotet) és traslladada als Pirineus per multar un peix gros que tenia bona avinença amb el seu cap. Primer assalt. Un cop l’Aina Clotet arriba a la vall del Gran Nord, el seu superior li anuncia que pretén tenir una carrera tranquil·la fins a arribar a la jubilació. Segon assalt. Tot i que la protagonista és una jove idealista amb un gran sentit de la justícia i del deure professional, ha de lluitar contra un cap poc compromès. Així que la visió dels mossos no seria la imaginada pel conseller Puig.

Crec que tot espectador hauria de fer aquesta reflexió abans de criticar per criticar. És cert que he donat arguments de pes per fer-ho, però segueix existint una bona voluntat que és la que em fa asseure’m cada dilluns a les 22.30 davant la televisió i mirar quin embolic els hi toca solucionar als ciutadans de Nord. La sèrie presumeix d’un repartiment d’actors i actrius molt ben valorats. Potser és per això que segueixo la sèrie. Gran per Gran, prefereixo mirar la meva abans que “el debate”, “la gala” o “la re-vuelta” de Gran Hermano 12+1. Ja em perdonaran, però encara sóc d’aquell sector d’espectadors que creuen que la sèrie millorarà, que trobarem el nord. I si no és així, tampoc deixaré de veure-la. La sèrie en si és distreta i em treu una rialla de tant en tant, sobretot gràcies a en Pep Cruz i a en Roger Coma. Així que avui, una nit més, toca veure si trobem el nord.

Sandra Tello Grau

3 Juny 2012

Rebel·lió a la cuina

Filed under: Uncategorized — martamontaner @ 23:31
Tags: , , ,

Els programes culinaris no solen donar gaire de si. Algú que, amb més gràcia o menys, intenta ensenyar als teleespectadors una recepta força senzilla i no gaire complexa amb pocs minuts. Per a ser espais dedicats a les tècniques gastronòmiques, la veritat és que solen ser bastant insípids. Ara bé, en els temps que corren, a l’hora de vendre és important marcar la diferència. I això ho sap molt bé Karlos Arguiñano.

Ja de per se, ha estat més un showman que un xef. Porta més de 40 anys en l’ofici i 20 en antena, i mai no ha destacat per la seva discreció. De fet, és freqüent veure’l abillat amb disfresses estrambòtiques mentre cuina un llenguado al pil-pil, o bé explicant acudits verds quan treu un conill del forn. Però ara el basc és notícia no precisament per temes gastronòmics. I és que la darrera setmana, Arguiñano va deixar anar un discurs contundent i clar enmig del seu programa sobre el sospitós rescat de Bankia i les retallades en educació i sanitat del govern de Rajoy.

I el vídeo ja té gairebé un milió de visites a Youtube. El cuiner es va mullar i pocs dies després, lluny de veure’s afectat per les crítiques i les veus properes al grup mediàtic d’Antena 3 –afí al Partit Popular-, va reafirmar-se en les seves paraules. Mentre pelava unes patates, un Karlos Arguiñano encara sorprès per l’enrenou causat va explicar que ell era un home que s’havia disculpat sempre que ho havia vist necessari. “No crec que aquest sigui el cas”, va sentenciar.

El cuiner basc Karlos Arguiñano, de 63 anys

Un fort aplaudiment per a ell. De fet, això és una innovació. La cuina era un àmbit que restringia el pas de la política, però el xef s’ha mantingut ferm en els seus principis i no ha dubtat ni un segon a parlar sense por de la situació actual espanyola. I té tot el dret del món! Per què no ha de poder fer-ho? És el protagonista del seu espai culinari, i té carta blanca per a parlar d’allò que li vingui de gust. I el seu missatge crític i valent que molts no s’atreveixen ni a pronunciar ha estat escoltat per molts; més enllà de les senyores jubilades que, diàriament, busquen inspiració per a cuinar plats nous per als seus néts.

Ara és el moment. Els personatges més mediàtics han d’aprofitar la seva posició rellevant en el sistema per a emetre comunicats com aquest. La crítica al govern ja no és un tabú. I prefereixo pensar que Arguiñano no ha estat oportunista i que no es tracta d’una tàctica populista per a guanyar més televidents, sinó que ens trobem davant d’una reflexió sincera i honesta per part del cuiner basc. Realment, a ell les retallades ni li vénen ni li van: té la vida més que solucionada i té un públic fidel que cada dia, a les 12’15h, segueix atentament les seves instruccions.

“Sóc un cuiner, i res més”, deia Arguiñano per a acabar el seu discurs, mentre afegia sal al sofregit. Potser sí, però el seu discurs ha posat de manifest el que molts ciutadans pensen, i ha encès els fogons d’una revolta que s’està començant a coure.

Marta Montaner

ENLLAÇOS:

– resposta d’Arguiñano després del seu discurs: http://www.youtube.com/watch?v=Jxj2uXbkH3c&feature=related

– la notícia al diari Públicohttp://www.publico.es/espana/435292/arguinano-se-pedir-perdon-pero-no-creo-que-sea-el-caso

2 Juny 2012

¡Por la libertad del pueblo de los atunes!

Filed under: Uncategorized — luismamm @ 23:27
Tags: , , , , ,

El reino de los atunes rojos, situado en las tranquilas y cristalinas aguas del mar Mediterráneo, cercano a la piedra conocida como Gibraltar, está habitado por grandes riquezas. Son los propios habitantes de esta especie los que poseen ese significativo valor para los grandes barcos pesqueros de su peor depredador, los humanos. Aunque, en otros tiempos, sus enfrentamientos con países como España, diezmaron su población de manera abismal, ahora, con una solida alianza formada con la Unión Europea, el rey de los atunes rojos permite que pueblos mediterráneos se puedan llevar a parte de sus hijos, a cambio de que no se vuelvan a suceder las atrocidades de tiempos pasados en las que asesinaban a sus pequeños. Pero parece que el ambiente de paz que se respira se empieza a enturbiar. Los piratas han puesto sus ojos sobre él. La flota de barcoluengos, comandada por el príncipe pirata Quiero Atunes, está preparando el ataque al castillo del rey de los atunes rojos.

Aunque os pueda parecer un cuento para niños, esta historia no se aleja mucho de la realidad que podemos percibir con nuestros sentidos. La asociación de la conservación de la naturaleza WWF, ha informado a la Comisión Europea sobre el avistamiento de diversas flotas piratas, al menos una de ellas procedente de China, en las aguas del Mediterráneo. La Comisión está investigando si en éstas, se está llevando a cabo pesca ilegal del atún rojo. Las sospechas vienen infundadas por coincidir con la temporada de pesca de este pez, además de haber captado movimientos sospechosos y desconexiones de posicionamiento en los barcos.

Image

Si estas dudas se llegan a hacer realidad, tendremos un grave problema. La pesca china en el Mediterráneo tendría un enorme impacto. En 2007 se prohibió, junto a otras medidas, la pesca de ejemplares de menos de 30 kilos. Dando como resultado que desde 2009, los indicadores de las almadrabas y de la flota de cerco apuntan a que la población de este pez ha aumentado. Bastante han sufrido ya estas criaturas marítimas, los ataques continuos de pesca consentida por la ley, para que ahora también se lleve a cabo una pesca ilegal, sin compasión.

Además, bastante lio tenemos ya con Gibraltar y los conflictos que están surgiendo en los últimos días en relación a la pesca, para tenernos que enterar de esto ahora… Está claro, los problemas no vienen solos. Sé que para muchos esta noticia no tendrá importancia o la considerará ínfima en comparación con los recortes y demás historias que se pueden leer cada día en la prensa, pero pensad que esto acabaría repercutiendo en la crisis de la que todos formamos parte. Habrá que esperar a ver, si finalmente el príncipe Quiero Atunes llevará a cabo su ataque. Si así lo hace, esperemos que las fuerzas del rey de los atunes rojos junto con las de sus aliados, venzan a su enemigo. ¡Por la libertad del pueblo de los atunes!

Links:

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/06/01/actualidad/1338576404_636626.html

http://www.lavanguardia.com/vida/20120531/54302128889/barcos-chinos-pescan-ilegal-atun-rojo-aguas-espanolas.html

Luis Manuel Magallanes Muñoz

Jugant amb foc

Filed under: Uncategorized — jaumemonfort @ 21:12
Tags: , , , ,

Les previsions que es fan avui dia no són gens positives. Cada matí ens llevem amb notícies sobre futures recessions, pujades de la taxa d’atur, prima de risc pels núvols, temor a una possible intervenció de l’Estat… Una pluja de dades negatives cau sobre els nostres caps dia rere dia i construeixen el panorama de pessimisme absolut en el que estem immersos. Pronòstics que anuncien l’apocalipsi econòmic, però que amb el seu ressò tapen altres notícies que també ens haurien de preocupar i molt.

Recentment, l’Organització Mundial de la Salut ha publicat un estudi en el qual preveu que l’any 2030 els casos de càncer a tot el món s’hauran incrementat un 75%, principalment per culpa dels canvis en l’estil de vida. D’aquí uns anys, més de vint milions de persones patiran càncer en el nostre planeta. És una xifra terrorífica que hauria de fer reflexionar a tota la societat i encara més a la classe política, la qual, al cap i a la fi, és l’encarregada de vetllar per nosaltres. 

Mentrestant què estem fent aquí? Retallar un 25% la inversió en programes d’investigació. El repetidament mencionat “ambiciós programa de mesures estructurals” de Rajoy contempla aquesta esfereïdora disminució de recursos a la ciència, un àmbit habitualment menystingut pels polítics espanyols, però indispensable pel creixement de qualsevol país. Imatge Malgrat que últimament ens agrada tant imitar als alemanys, en aquest aspecte fem totalment el contrari. Mentre Alemanya augmenta la partida en investigació en els seus pressupostos un 7%, aquí s’acomiaden científics que investiguen el càncer de mama, creen medicaments o desenvolupen noves patents. Sembla que no n’aprendrem mai. S’aturen projectes i línies de recerca en les quals s’han invertit molts diners i molts anys i es desaprofiten esforços de professionals que, frustrats, opten per llaurar-se un futur en altres països, un futur que aquí els han truncat.

Estem jugant amb foc. La ciència ens ha de salvar de morir i els polítics i la seva mala gestió dels recursos ens acabaran matant.

 

Jaume Monfort Mercader

 

Links:

http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2012/06/120601_cancer_predicciones_2030_men.shtml

http://www.agenciasinc.es/Noticias/La-incidencia-mundial-de-cancer-aumentara-un-75-en-2030-segun-la-OMS

http://www.europapress.es/sociedad/ciencia/noticia-recortes-investigacion-llevan-colapso-20120521170054.html

http://economia.elpais.com/economia/2012/04/03/actualidad/1333450087_152381.html

Pàgina següent »

Bloc a WordPress.com.