Que tingui Grapa!

13 Mai 2019

L’oportunitat d’Espanya

Filed under: Uncategorized — imanololite @ 14:21
Tags: , , , , ,

La cimera europea celebrada a la ciutat romanesa de Sibiu el darrer dijous ha reafirmat contundentment allò que tothom pensava: la Unió Europea s’endinsa (i a alta velocitat) en l’etapa de més incertesa i perill de la seva història.

Les eleccions europees del proper 26 de maig es presenten com una lluita aferrissada a dues bandes. Per un costat aquells defensors del projecte comú europeu. Per l’altre, les formacions populistes, xenòfobes i antieuropees que, en un astut canvi d’estratègia, han deixat enrere el seu discurs negacionista per optar a entrar a les institucions (cosa que aconseguiran, i amb escreix) i destruir-les des de dins.

Els caps de Govern a la cimera de la Unió Europea celebrada a Sibiu (Romania) / EFE/ZIPI

Per si no fos suficient, la Unió Europea s’enfronta a una gran quantitat d’amenaces que estan posant a prova la seva salut dia rere dia, El més sonat segurament deu ser el famós Brexit, però l’ascens de l’euroescepticisme, la crisi climàtica o la qüestió migratòria (ambdós últims els que més preocupen als ciutadans europeus, segons una enquesta publicada per diversos diaris del continent) tampoc passen desaparcebuts.

Enmig d’aquest confús i caòtic panorama, a Pedro Sánchez, qui molt probablement revalidarà el seu títol de president del Govern espanyol, se li presenta, i per diversos motius, l’oportunitat d’aconseguir que la veu dels espanyols ressoni amb més força dins els passadissos de Brussel·les i Estrasburg.

En primer lloc, pel buit que deixarà el Regne Unit, una de les màximes potències europees i mundials, a la Unió. El problemàtic i inacabable divorci entre el regne insular i la Unió Europea es materialitzarà en un buit de poder que Espanya ha d’aprofitar per adquirir rellevància i capacitat de decisió a Europa. Després del Brexit, els 751 escons amb què compta actualment el Parlament Europeu es veuran reduits a 701. D’entre els que quedaran lliures Espanya en rebrà 5, sent l’Estat més beneficiat juntament amb França.

Per altra banda, la victòria del PSOE a les eleccions generals del 28 d’abril ha significat una injecció de força per les esquerres i el progressisme europeu, i situa Sánchez en una posició molt òptima de cara a una Unió Europea que, més que mai, necessita el suport d’aquelles iniciatives polítiques que els siguin favorables.

De fet, sembla que el líder socialista ja té present l’oportunitat que se li presenta, i sembla tenir ganes d’aprofitar-la. A la trobada de Sibiu, el president en funcions de l’executiu espanyol va apostar per incrementar el pes d’Espanya a les institucions comunitàries, i va mostrar el seu suport al socialdemòcrata i company de grup Frans Timmermans en la seva candidatura a la presidència de la Comissió Europea.

Dit això, Espanya ho té tot a favor per aconseguir un paper més actiu i decisiu en el futur de la Unió Europea, i Sánchez cometria un error descomunal si deixés passar l’oportunitat que se li presenta.

Per acabar, una petita reflexió. Malgrat la rellevància de les decisions que es prenen a les seves institucions, les eleccions europees registren les pitjors dades de participació de totes les cites electorals, i no només a Espanya, sinó a molts altres països de la Unió. És intolerable que només el 28% dels espanyols sabessin quin dia es celebraven els comicis europeus (dades de l’Eurobaròmetre a dos mesos de la cita electoral), i les xifres serien encara més esgarrifadores si es preguntés per quins partits es presenten o quines polítiques defensen.

La Unió Europea sempre ha sigut pels espanyols com aquell cosí segon que et trobes a les reunions familiars: quasi no el coneixes i no saps com actuar quan te’l trobes davant. Davant aquesta desafecció generalitzada cal reclamar al Govern que promocioni de manera més activa les institucions comunitàries: les grans desconegudes de la ciutadania espanyola però la influència de les quals es fa (i es farà) notar.

Imanol Olite Crisol

Anuncis

12 Mai 2019

Desobeïm! (però mig mig i amb compte)

Filed under: Política — Mario Güera Duch @ 22:18
Tags: , , , , ,

Van assegurar-nos la independència de Catalunya, i van omplir-se la boca amb un discurs gandhià sobre la desobediència civil, l’única suposada via possible. Un plantejament arriscat, aquest últim, que, sembla, estan complint religiosament. Pero… on queden les promeses?

«Desobeïm» ja és un lloc comú des que es va fer servir el setembre del 2014.

Aquesta setmana els diaris anunciaven que el Tribunal Suprem i companyia ja havien demanat pagar un total 14,2 milions d’euros en fiances i en multes entre les trenta personalitats processades arran del procés d’independència de Catalunya. De tota aquesta barbaritat de diners, fins ara sols 3,7 milions han estat lliurats. Són provinents, principalment, de la «Caixa de la Solidaritat». Són provinents, principalment, dels ciutadans.

No vull ni tan sols considerar quantes coses podríem acomplir amb 3,7 milions d’euros —i menys encara amb 14,2 milions, que encara s’estan intentant atènyer. Si que opinaré, tanmateix, sobre dos aspectes relacionats amb ells: u, qui els demana; dos, qui els dona.

D’una banda, és francament irresponsable castigar amb multes desorbitades a tota una quantitat de ciutadans que dintre del territori espanyol tenen una opinió i la sostenen amb fermesa. No veig pas que multin polítics racistes, homòfobs i sexistes que d’ara endavant ocuparan butaques al Congrés, i ells si que tenen per lema real enfrontar la societat violentament.

És irresponsable, deia, perquè és una forma d’eludir la gran responsabilitat de què l’Estat espanyol tant es vanagloria: mantenir la unitat d’Espanya. És irresponsable perquè crea un escenari de picabaralla entre dues nacions que —independents o unides— haurien de mantenir un vincle fraternal irreparable: el vincle de dues nacions que comparteixen història. I és irresponsable perquè és la forma més matussera i més roïna de sotmetre una nació vers el poder legal de l’altra.

D’altra banda, i talment remarcable, és incomprensible la manera com els polítics catalans independentistes ens han entabanat amb la idea d’un país futur que s’allunya a mesura que ens hi apropem. Van demanar organització i desobediència i el poble va donar-los-ho; van fer-ho una, i dues, i tres vegades; i ara ells i els somnis de ser el nou país independent de la Mediterrània han quedat engabiats per la llei espanyola.

En summa, els polítics van posar-nos unes expectatives que no s’estan assolint, i ara demanen que els paguem les multes com si res, que els socorrem. Poder no s’esperaven la força que el poble va demostrar tenir aquell octubre i tot d’una s’han empegueït.

Els filòsofs diuen que qui es llença a la deriva amb la desobediència civil, una pràctica amb una llarga tradició arreu del món, s’hi ha de llençar fins a l’últim. Nosaltres ja hem vist casos dels qui tiren la pedra i amaguen la mà.

No vull desmerèixer el sacrifici que fan els polítics processats ni els empresonats ni els que han fugit cames ajudeu-me! per evitar un mal major. Però pagar tots els calés que es demanen significa, sens dubte, acotar el cap i actuar a la mercè. I d’això no anava la cosa.

Tal vegada és per aquest motiu que l’eslògan ha canviat de l’estil «Desobeïm» al tipus «Persistim». La política, com sempre, fent de les seves.

Cartell publicitari de Junts per Catalunya – Lliures per Europa per a les properes eleccions.

Mario Güera-i-Duch


Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.