Que tingui Grapa!

5 Mai 2018

El perdó, però no l’oblit

Filed under: Uncategorized — mercèalonso @ 10:00
Tags: , , ,

eta-perdon-reacciones_10_670x355

853 víctimes mortals, 6.389 ferits. Hi ha qui ho anomena sort, n’hi ha qui en diu destí i n’hi ha qui en pot dir Providència. Sigui com sigui, una qüestió és clara, i aquesta és que tan tu com jo podríem haver estat a l’Hipercor aquell 19 de juny de 1987 o podríem haver passat pel costat d’algun inesperat cotxe-bomba. Tan tu com jo podríem tenir algun familiar proper en el lloc dels fets. Però també, tan tu com jo som aliens a la partida d’escacs a la que juga el futur. Podem fer les nostres millors jugades, els nostres trucs ocults i que mai fallen, però ens trobem davant un contrincant que ens pot fer escac i mat en qüestió de segons. No sabem què ens espera, i aquesta mateixa espera és la que ens causa temor.

Així, aquesta por inherent en l’ésser humà no feia més que multiplicar-se cada vegada que es veien per televisió aquells caputxins blancs amb boina, alçant el puny i amb la Ikurriña al darrere, proclamant-se autors dels atemptats i exigint una ferma ideologia. Ara bé, aquesta feredat s’ha difuminat, en certa manera, a patir de la dissolució d’ETA. Tot i així, no em deixa de sobtar que víctimes del terrorisme no se les hagi reconegut com a tals. És sabut que la manera en com et defineix l’Estat no és la vertadera ni la definitiva.

La Nuri Manzanares i l’Enric Vicente van perdre els seus dos primers fills en l’atemptat d’Hipercor, malgrat tot, el Govern no els ha reconegut com a víctimes del terrorisme perquè no es van trobar presents en l’acte. És que ells no han sofert el patiment de la mort de dos infants? És que l’acte els ha deixat indiferents? És que la brutalitat no els va causar greus ferides psicològiques? Estem caient en l’error de creure que només són víctimes aquells que s’han vist afectats directament per causes físiques. Estem caient en l’error de pensar que ja no hi ha afectats pels atacs d’ETA. Potser tu n’ets una, o coneixes a algú que ho sigui. Potser el teu company de feina va perdre el seu germà o la teva parella es va trobar present, com a observador, en la cruenta explosió. El trauma, el record d’aquell que estimes, la soledat, la por… És curiós com una realitat, si no és física, en molts casos es categoritza d’inexistent.

Que la dissolució d’ETA no ens porti a l’oblit, però sí al perdó i al diàleg. És important mantenir sempre el record de les víctimes, dels actes que es van dur a terme, del sofriment, del dolor… Primerament, perquè no tenim dret a oblidar-ho. Com he dit anteriorment, podries haver estat tu, podria haver estat jo. Oblidar suposaria una gran manca de solidarització amb tots aquells que han patit, ja sigui de forma directa com indirecta, les causes del terrorisme. Seria actuar com el Govern està fent amb la Nuri i l’Enric, no reconèixer la ferida de perdre els teus propis fills. A més, oblidar-ho portaria, al cap dels anys, a tornar a caure en l’error, a tornar a tenir víctimes innocents per una ideologia. Tanmateix, crec en la força del perdó, crec en les segones oportunitats i crec, fermament, que si un vol, pot canviar. Empatia i diàleg, aquesta és la solució que proposo.

Mercè Alonso Juan-Muns

Anuncis

Bloc a WordPress.com.