Que tingui Grapa!

3 Juny 2019

La coartada dels seus propis errors

Filed under: Uncategorized — albertpostils @ 00:40
Tags: , , ,

Anuncis

12 Mai 2019

Desobeïm! (però mig mig i amb compte)

Filed under: Política — Mario Güera-i-Duch @ 22:18
Tags: , , , , ,

Van assegurar-nos la independència de Catalunya, i van omplir-se la boca amb un discurs gandhià sobre la desobediència civil, l’única suposada via possible. Un plantejament arriscat, aquest últim, que, sembla, estan complint religiosament. Pero… on queden les promeses?

«Desobeïm» ja és un lloc comú des que es va fer servir el setembre del 2014.

Aquesta setmana els diaris anunciaven que el Tribunal Suprem i companyia ja havien demanat pagar un total 14,2 milions d’euros en fiances i en multes entre les trenta personalitats processades arran del procés d’independència de Catalunya. De tota aquesta barbaritat de diners, fins ara sols 3,7 milions han estat lliurats. Són provinents, principalment, de la «Caixa de la Solidaritat». Són provinents, principalment, dels ciutadans.

No vull ni tan sols considerar quantes coses podríem acomplir amb 3,7 milions d’euros —i menys encara amb 14,2 milions, que encara s’estan intentant atènyer. Si que opinaré, tanmateix, sobre dos aspectes relacionats amb ells: u, qui els demana; dos, qui els dona.

D’una banda, és francament irresponsable castigar amb multes desorbitades a tota una quantitat de ciutadans que dintre del territori espanyol tenen una opinió i la sostenen amb fermesa. No veig pas que multin polítics racistes, homòfobs i sexistes que d’ara endavant ocuparan butaques al Congrés, i ells si que tenen per lema real enfrontar la societat violentament.

És irresponsable, deia, perquè és una forma d’eludir la gran responsabilitat de què l’Estat espanyol tant es vanagloria: mantenir la unitat d’Espanya. És irresponsable perquè crea un escenari de picabaralla entre dues nacions que —independents o unides— haurien de mantenir un vincle fraternal irreparable: el vincle de dues nacions que comparteixen història. I és irresponsable perquè és la forma més matussera i més roïna de sotmetre una nació vers el poder legal de l’altra.

D’altra banda, i talment remarcable, és incomprensible la manera com els polítics catalans independentistes ens han entabanat amb la idea d’un país futur que s’allunya a mesura que ens hi apropem. Van demanar organització i desobediència i el poble va donar-los-ho; van fer-ho una, i dues, i tres vegades; i ara ells i els somnis de ser el nou país independent de la Mediterrània han quedat engabiats per la llei espanyola.

En summa, els polítics van posar-nos unes expectatives que no s’estan assolint, i ara demanen que els paguem les multes com si res, que els socorrem. Poder no s’esperaven la força que el poble va demostrar tenir aquell octubre i tot d’una s’han empegueït.

Els filòsofs diuen que qui es llença a la deriva amb la desobediència civil, una pràctica amb una llarga tradició arreu del món, s’hi ha de llençar fins a l’últim. Nosaltres ja hem vist casos dels qui tiren la pedra i amaguen la mà.

No vull desmerèixer el sacrifici que fan els polítics processats ni els empresonats ni els que han fugit cames ajudeu-me! per evitar un mal major. Però pagar tots els calés que es demanen significa, sens dubte, acotar el cap i actuar a la mercè. I d’això no anava la cosa.

Tal vegada és per aquest motiu que l’eslògan ha canviat de l’estil «Desobeïm» al tipus «Persistim». La política, com sempre, fent de les seves.

Cartell publicitari de Junts per Catalunya – Lliures per Europa per a les properes eleccions.

Mario Güera-i-Duch


6 Mai 2019

El diàleg de Mauthausen

74 anys després de l’alliberament del camp de concentració austríac, on els nazis van violar els drets humans de més de 9.000 exiliats republicans sota la dictadura franquista, dels quals 5.000 van ser assassinats, ha tingut lloc una trista escena entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol.

Els presos alliberats saluden l’exèrcit aliat sota una pancarta en castellà, al camp de Mauthausen el dia 6 de maig de 1945

Gemma Domènech, directora general de memòria democràtica de la conselleria de justícia de la Generalitat, pronunciava el seu discurs davant una multitud de gent entre la qual s’hi trobava Dolores Delgado, ministra de justícia del govern espanyol. Domènech va anomenar Raül Romeva, que va ser qui va inaugurar la placa de la Generalitat en aquest camp d’extermini. Ara bé, això ho va aprofitar per reivindicar la seva condició de pres polític i en aquell moment va ser quan la ministra Delgado va abandonar l’acte.

324.cat a Twitter

Tal com es pot veure en les imatges, els assistents a l’acte aplaudeixen quan la ministra marxa, i a més es pot escoltar a una persona que diu: “no tendríais que haber venido”. D’altra banda, la ministra, en el moment d’homenatjar amb un ram de flors als espanyols assassinats a Mauthausen en una altra placa, reivindicava: “y esto es por todos, por todos españoles”.

Parlar de presos polítics en un camp d’extermini nazi és un greu error, i encara més el dia en què es recorda a les víctimes. A més, Gemma Domènech duia un llaç groc, i cal recordar que les víctimes jueves de l’holocaust eren identificades amb una estrella, de color groc, brodada.

Totes les víctimes de Mauthausen van patir per igual, fossin de Barcelona o de Madrid. Per tant, dir que els dels altres no haurien d’haver-hi anat, o que la nostra placa homenatja a tothom i la dels altres és excloent, denota una preocupant salut democràtica i no acosta posicions de cara un diàleg entre dos governs que no són capaços ni de commemorar junts les víctimes.

El 2018 es va estrenar la pel·lícula El fotógrafo de Mauthausen, sobre el pres Francesc Boix, que va aconseguir retratar les atrocitats d’aquell camp. Les seves imatges van salvar a molta gent, fossin d’on fossin. El film és una producció de TVE, dirigit per Mar Targarona, una directora catalana. A Boix, protagonista català, l’interpreta Mario Casas, un actor gallec. Sembla que els polítics viuen la seva pròpia pel·lícula, i que el realisme que vol evocar el film contrasta amb el gènere de ciència-ficció, que és el diàleg.

Pol Aguilar

Bloc a WordPress.com.