Que tingui Grapa!

2 Juny 2018

Comiats sorpresa

Filed under: Uncategorized — alexhermasgmailcom @ 12:56
Tags: , , , , ,

Anuncis

17 Mai 2018

Llars a la intempèrie

Trossos de portes i retalls de fusta mal encaixats provinents de mobles vells, ferros oxidats que fan d’estructura, draps i mantes de ves a saber d’on. Són la matèria prima de cabanes fetes del no res, improvisades. Aixecades per poder resguardar-se mínimament del clima; de la pluja o del vent, de la increïble falta de recursos per part de l’administració.

barracas-glories-1526307579556 (1)

Barraques situades al costat del TNC. Font: El Periódico

Com indica una notícia de El Periódico, cada vegada augmenta més el nombre de barraques a diversos solars abandonats que se situen vora de les Glòries, a l’espera de ser edificats per la voràgine constructiva, insaciable. Mentrestant, el terreny erm fa de llar a gent que s’han quedat sense res i que subsisteixen com poden. Però, com han arribat fins aquí? Quina història hi ha darrera de les persones que fan nit, ja no només a aquestes cabanes, sinó dins de caixes bancàries, bancs, portalades, o, els qui tenen més sort, dins d’albergs, completament saturats? Sens dubte són preguntes difícils de respondre perquè les circumstàncies poden ser molt diverses i complexes. Són immigrants que venen amb les mans buides? Afectats per un desnonament?

No crec que m’equivoqui afirmant que un dels principals causants que propicia la seva situació és l’exagerat preu de l’habitatge a la ciutat de Barcelona, afavorit per l’especulació immobiliària, sobretot a les zones més turístiques de la ciutat. Actualment el preu del lloguer a Barcelona ha arribat a nivells extremadament desorbitats. Ara mateix un barceloní paga de mitjana 900 euros per viure a la ciutat, una quantitat que entreveu que, paradoxalment, fins i tot els lloguers més barats són massa cars per la butxaca dels sectors humils de la població. De fet, als albergs viuen persones que estan treballant però que, a la vegada, reben tants pocs diners a canvi i els preus dels habitatges són tant elevats que és impossible que trobin res al seu abast econòmic.

La Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, conformada per un miler de voluntaris de diverses associacions socials, és l’única que opera a la ciutat. És una vergonya que davant de problemes d’aquest tipus siguin majoritàriament els particulars els que passin a l’acció davant la inoperativitat per part de l’Ajuntament, possiblement perquè no disposi de fons suficients per fer-hi front. Per quan un govern que veritablement lluiti contra les màfies especuladores, es preocupi pel benestar dels seus ciutadans, dediqui els diners on toca i deixi de costat altres temes més banals?

Eric Morgado

14 Mai 2018

Valorem on som i d’on venim

Filed under: Uncategorized — alexhermasgmailcom @ 20:13
Tags: , , , ,
Captura de pantalla 2018-05-14 a les 20.06.36

A l’esquerra, la cara de la derrota després de no ascendir contra el Lugo. A la dreta, eufòria en la victòria contra el Real Madrid.

Ser aficionat del Girona FC és, des de fa uns anys, sinònim de patiment, però també de somnis. Vam somiar que pujaríem a Segona Divisió, i ho vam fer. Vam creure que ens aixecaríem després que el Lugo frustrés la millor temporada de la història a l’últim segon, i ho vam fer, ascendint per primera vegada a la història a Primera Divisió. Aquest any, i ja a la màxima categoria del futbol espanyol, hem tornat a patir i a somiar, però ens hem despertat abans que acabi. L’entrenador, Pablo Machín, ho va dir: “El somni s’ha menjat la realitat”. Pensar que podríem jugar a Europa potser era massa, però ara que s’ha confirmat que ja no ho aconseguirem no es pot pensar que és un fracàs. Les expectatives van passar a ser tan elevades que s’està deixant de banda que el club amb el pressupost més baix de la categoria es va salvar amb dos mesos d’antelació. I per mi, això ja converteix la temporada en excel·lent.

I ara molts us preguntareu per què estic escrivint aquestes línies si tothom n’és conscient de la gran temporada de l’equip. Doncs jo tinc la sensació que no és així. La passada setmana, en el partit contra l’Eibar a Montilivi que va acabar 1 a 4, vaig escoltar xiulets. Sí, xiulets als jugadors que han fet gran al club i que l’han permès competir amb els millors de la lliga. A mi, aquests xiulets em semblen una vergonya. D’aquesta manera es demostra la falta de memòria que té l’afició. Bé, potser no és problema de memòria, potser és que quan les circumstàncies venien mal dades ells no hi eren. De fet, com que gran part dels aficionats s’ha enganxat a l’equip en els darrers anys, no deuen conèixer l’etapa fosca del club, quan es jugava a 3a Divisió, Montilivi no tenia cadires i hi anaven 1.000 persones.

De la mateixa manera que sóc molt crític amb aquells que, per mi, van faltar al respecte als jugadors amb els xiulets, cal elogiar l’actitud dels 10.850 espectadors que van assistir al partit contra el València. Tot i les inclemències meteorològiques, l’afició no va parar d’animar l’equip i, ahir sí, reconèixer la gran temporada que ha fet. Era l’últim partit a casa i potser era més senzill sumar-se a la festa perquè tot estava decidit, però aquesta és la manera com ha d’actuar “la millor afició de LaLiga Santander”.

Ara cal tornar a carregar les piles, perquè la propera temporada serà molt dura. Més que aquesta. No es pot pensar que, pel fet que aquest any s’ha competit per entrar a l’Europa League, l’any que ve serà més senzill. L’afició ha de tornar a canviar el xip i assimilar que la lluita del Girona és per no baixar. No seria just exigir que es repeteixi una temporada com aquesta. Primer cal salvar-se i, en tot cas, després ja posarem en marxa la nostra màquina dels somnis. Estic convençut que aquesta no s’aturarà mai.

Fa 10 anys, Miguel Ángel González “Migue” va marcar el gol que va canviar la història del Girona FC. Va ser a Montilivi, al play-off d’ascens a Segona Divisió contra el Ceuta i va significar l’inici de l’etapa més gloriosa del club. Hi ha hagut moments duríssims en tot aquest temps, especialment el no ascens contra el Lugo, però…qui ens havia de dir que, 10 anys després, seríem capaços de consolidar-nos a Primera Divisió? Gaudim-ho i valorem on som, però, sobretot, d’on venim.

Alex Hernández

10 Mai 2018

Els videojocs no maten

Filed under: Uncategorized — Andy Causse @ 19:49
Tags: , ,

L’Associació Nacional del Rifle dels Estats Units ha tornat a fer servir una de les seves excuses clàssiques per defensar la legalitat de les armes: la culpa és dels videojocs. David Grossman, activista i orador de l’associació, va arribar a declarar fa uns dies, entre altres, que “els videojocs estan creant nens malalts”.

Evidentment, aquest tipus d’afirmació pot sonar amb molta força i instal·lar-se en la consciència col·lectiva, sobretot si el president del país on hi ha més de 33.000 morts a l’any per culpa d’armes de foc dóna suport al poderós negoci de les armes i també fa servir la mateixa coartada. Perquè la realitat és que no hi ha cap estudi que demostri que jugar a la consola provoqui efectes negatius, com per exemple presentar una major agressivitat. Sinó que és tot el contrari.

Així doncs, la Universitat Oberta de Catalunya i l’Hospital General de Massachusetts de Boston han efectuat conjuntament una anàlisi de 116 estudis científics diferents que tracten la influència dels videojocs sobre el nostre comportament i el nostre cervell. D’una banda, resulta que jugar millora l’atenció, incrementa el volum cerebral i estimula positivament certes capacitats com la memòria. D’altra banda, l’únic efecte negatiu pot ser l’addicció, ja que s’ha demostrat que jugar a les consoles només pot influir en l’agressivitat d’aquelles persones que ja pateixen algun trastorn.

Per molt que les empreses armamentístiques i Donald Trump vulguin emmascarar el veritable problema sota l’argument fal·laç dels videojocs,  la que és considerada primera potència mundial, país del progrés i de la innovació, se segueix regint per un text escrit fa més de dos segles en un context on l’absoluta llibertat era de màxima importància. Però molts anys han passat i ja és hora de combatre els recurrents tiroteigs que posen fi a la vida de molts innocents.

Andy Causse

Bloc a WordPress.com.