Que tingui Grapa!

13 Mai 2020

Del Super3 a Tik Tok: què ha passat amb el català?

Filed under: Uncategorized — laiacoronadonadal @ 23:57
Tags: , ,
El català ja no és la llengua de comunicació dels infants i joves. Foto: Marco Wolff / Pixabay

El tema del català a Internet per als joves ha aixecat darrerament debat en diversos sectors de les xarxes socials. Fa poc va esclatar força polèmica arran del fet que es va contractar a la Juliana Canet, comunicadora en català coneguda a xarxes, per fer una secció de l’APM a Catalunya Ràdio. A més, s’ha anunciat que participarà en un programa per al Super3 que és una adaptació per a nens del Ja t’ho faràs, anomenat Món maker, com explicava l’Ara.

El debat, però, va molt més enllà de si s’està més o menys d’acord amb l”estil’ de Canet, o de si hauria de sortir o no “a tot arreu”, que eren gran part dels arguments dels usuaris. Com resumeix Marta Roqueta en un fil de Twitter, es tracta de que tot això mostra una manera més aviat matussera que ha trobat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual de disfressar un problema que cala fons i que ve de lluny: ni més ni menys de la pervivència del català. I l’entreteniment hi juga un paper més important del que podria semblar.

Per què?

Per què hi ha un problema seriós amb la pervivència del català? Una dada: el català ha perdut 300.000 parlants habituals en 15 anys. Pot semblar preocupant, i ho és. I els motius que l’expliquen son molts, segurament, i es podrien fer anàlisis sociològics i demogràfics. I és útil fer-los, sense dubte. Però crec que la clau de volta és relativament senzilla de trobar: en quin idioma consumeixen contingut a Internet els infants i joves d’avui? En quina llengua es comuniquen entre amics?

Segons un estudi de Plataforma per la Llengua, només un 20% dels infants parlen en català al pati i tan sols un 50% de la gent que parla català l’utilitza habitualment. I en gran mesura, l’entreteniment que consumeixen té un paper cabdal en aquest ús lingüístic.

Anem unes dècades enrere. Després del règim franquista, hi havia la necessitat de construïr un espai comunicatiu en català. La gran prioritat va ser la de recuperar l’ús del català quotidià: la normalització lingüística. Dos pilars fonamentals per això van ser l’immersió lingüística a les escoles i els mitjans.

Però moltíssimes coses han canviat respecte de fa 40 anys. La “revolució digital” ens ha fet canviar completament la manera de consumir continguts, i ha destronat la televisió com a mitjà hegemònic. Avui en dia, hi ha molts infants i joves que es comuniquen en català amb els pares i amb els mestres, però en castellà amb els amics i a internet. És a dir, amb els seus iguals.

Gran part del problema és que una generació sencera no té referents audiovisuals en català. Des de mitjans de la dècada del 2000, coincidint amb l’augment incipient de l’ús de les xarxes, l’aparició de les plataformes en streaming… TV3 i el Canal Super3 ha deixat de ser un referent per als infants, fins al punt que avui en dia està en audiències de mínims històrics, com explicava el diari Ara.

Albert Lloreta va publicar fa un mes en el seu canal de Youtube una entrevista amb Oleguer Sarsanedas, un dels fundadors de la corporació catalana, i responsable de la tria de programes d’entreteniment durant anys. Sarsanedas creu que alhora d’adaptar-se a nous formats, la CCMA “es mou tard i malament”.

És cert que s’han produït algunes sèries dirigides a joves. Que hagin tingut una repercussió important, es redueixen a Merlí i Les de l’hoquei. No obstant, de totes dues s’han venut els drets, a Movistar+ i a Netflix respectivament, i això ha suposat que la comunicació a xarxes hagi passat a ser en castellà, com explica el tuiter Modernet en aquest article de Fot-li pou.

Per tant, malgrat ser dos encerts (a nivell comunicatiu, sense entrar a valorar la qualitat de les sèries en si), s’ha perdut una oportunitat valuosíssima que s’hauria pogut explotar molt més. I en tot cas, no n’hi ha prou amb o tres productes d’èxit per recuperar l’ús d’una llengua en milers de parlants, i menys en un segment de públic tan exigent com son els joves.

Com?

Per tant, com es pot fer? Quina és la solució de tot això? Segurament n’hi ha més d’una. Part del problema és que l’estructura de la CCMA és gran, i té uns patrons de funcionament concrets que costen de canviar. Sarsanedas creu que caldria “refundar-ho” tot, per poder destinar els recursos a allò que realment és necessari.

És clar que caldrien canvis profunds per adaptar-se a les transformacions radicals de l’audiovisual. Part de la solució podria ser la de contractar creadors de continguts a internet, com la Juliana, però no per a situar-los als espais dels mitjans tradicionals, sinó per garantir-los suport econòmic. Un dels principals motius pels quals molts joves catalans creen contingut en castellà és el mercat. Per tant, gran part del problema es podria solucionar amb un pla real a partir de beques o altres incentius per crear continguts en català. Es tracta essencialment de saber-se acostar als formats dels infants i joves.

Al final, la qüestió és que una llengua no sobreviu perquè tingui institucions molt establertes que la utilitzin ni acadèmics que l’estudïin. Perviu quan té parlants, quan la gent del carrer sent la necessitat de parlar-la, quan els nouvinguts al territori consideren necessari aprendre-la. I sobretot, perviu quan les noves generacions la parlen. Potser simplement calen menys reformes dels diacrítics i més Tik Tokers en català. Que els nens i els adolescents també sentin, parlin, pensin i riguin en català.

Laia Coronado Nadal

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.