Que tingui Grapa!

16 Mai 2019

Els independentistes veten Iceta amb un avís a Sánchez

Filed under: Política — pauruesbr @ 23:17
Tags: , , , , , ,

Dues setmanes després de guanyar amb una amplia avantatge en les eleccions generals, Pedro Sánchez va voler escenificar la intenció de “recompondre ponts amb Catalunya” que havia anat expressant durant la campanya electoral proposant Miquel Iceta com a president del Senat espanyol.

No obstant això, com que no va presentar-se directament com a candidat per ser escollit senador, el líder del partit socialista necessita l’aprovació del Parlament de Catalunya per poder ser-ho i aleshores arribar a presidir la Cambra Alta de les Corts Espanyoles on el PSOE té majoria absoluta. Aquesta aprovació es dóna en requerir l’aval per ser designat senador com a caràcter autonòmic i mai havia sortit rebutjada des de l’inici de la democràcia espanyola el que suposava que a priori, no havia de ser un problema de força major. També tenint en compte que un dels darrers aprovats per majoria va ser Xavier Garcia Albiol l’any 2016 del PP però el clima de tensió arran del procés sobiranista no deixa indiferent a ningú.

Foto d’Iceta i Sánchez durant un acte de campanya electoral

I com a conseqüència, Miquel Iceta que sempre s’ha posicionat com a defensor del federalisme, s’ha trobat amb un obstacle en el seu camí cap al Senat i és que els partits independentistes tenen majoria al ple de Parlament de Catalunya i per tant la decisió queda en les seves mans. Després d’uns dies de retrets entre partits, ahir dimecres 15 de maig, els vots de JxCat, ERC i la CUP finalment van ser contraris a la proposta de nomenar el líder del PSC com a senador autonòmic i per tant el barceloní va veure esvaïdes les seves possibilitats de presidir el Senat.

Potser el PSOE no va ser conscient que existeix un clima polític anormal i tampoc un context polític que afavoreixi les relacions entre Catalunya i Espanya. A més, cal destacar el moment que estan vivint els partits independentistes en què segueixen una lluita frec a frec per capitanejar el moviment en les pròximes eleccions del 26M, i si un d’ells hagués votat a favor d’Iceta podria haver estat utilitzat per l’altre com aprovació d’una decisió dels socialistes provinent de Madrid seguint en la sintonia que ho ha fet el partit de Puigdemont en més d’un cas per criticar ERC i restar-li vots.

Així que trobo més que raonable la justificació dels partits independentistes, com Sergi Sabrià d’ERC, que davant la crítica dels socialistes a no tenir cortesia amb el veto, ha respost: “No hi ha cortesia parlamentària quan decideixes empresonar als teus companys d’escó. ¿Van pensar en la cortesia quan van votar el 155? ¿Quan no es van atrevir a mirar als ulls dels familiars dels presos? I quan van anar al TC? »“.

Sembla que aquest només és el començament d’una legislatura que es preveu complicada en relacions entre els governs espanyols i catalans. Veurem quins passos segueixen el pols entre socialistes i independentistes, però sembla que Sánchez no s’ha sortit amb la seva volen veure Iceta president el Senat espanyol, tot i que com a contrapartida ha posicionat Meritxell Batet, també del PSC i federalista, com a president del Congrés dels Diputats.

Pau Ruiz Esbrí

12 Mai 2019

Desobeïm! (però mig mig i amb compte)

Filed under: Política — Mario Güera-i-Duch @ 22:18
Tags: , , , , ,

Van assegurar-nos la independència de Catalunya, i van omplir-se la boca amb un discurs gandhià sobre la desobediència civil, l’única suposada via possible. Un plantejament arriscat, aquest últim, que, sembla, estan complint religiosament. Pero… on queden les promeses?

«Desobeïm» ja és un lloc comú des que es va fer servir el setembre del 2014.

Aquesta setmana els diaris anunciaven que el Tribunal Suprem i companyia ja havien demanat pagar un total 14,2 milions d’euros en fiances i en multes entre les trenta personalitats processades arran del procés d’independència de Catalunya. De tota aquesta barbaritat de diners, fins ara sols 3,7 milions han estat lliurats. Són provinents, principalment, de la «Caixa de la Solidaritat». Són provinents, principalment, dels ciutadans.

No vull ni tan sols considerar quantes coses podríem acomplir amb 3,7 milions d’euros —i menys encara amb 14,2 milions, que encara s’estan intentant atènyer. Si que opinaré, tanmateix, sobre dos aspectes relacionats amb ells: u, qui els demana; dos, qui els dona.

D’una banda, és francament irresponsable castigar amb multes desorbitades a tota una quantitat de ciutadans que dintre del territori espanyol tenen una opinió i la sostenen amb fermesa. No veig pas que multin polítics racistes, homòfobs i sexistes que d’ara endavant ocuparan butaques al Congrés, i ells si que tenen per lema real enfrontar la societat violentament.

És irresponsable, deia, perquè és una forma d’eludir la gran responsabilitat de què l’Estat espanyol tant es vanagloria: mantenir la unitat d’Espanya. És irresponsable perquè crea un escenari de picabaralla entre dues nacions que —independents o unides— haurien de mantenir un vincle fraternal irreparable: el vincle de dues nacions que comparteixen història. I és irresponsable perquè és la forma més matussera i més roïna de sotmetre una nació vers el poder legal de l’altra.

D’altra banda, i talment remarcable, és incomprensible la manera com els polítics catalans independentistes ens han entabanat amb la idea d’un país futur que s’allunya a mesura que ens hi apropem. Van demanar organització i desobediència i el poble va donar-los-ho; van fer-ho una, i dues, i tres vegades; i ara ells i els somnis de ser el nou país independent de la Mediterrània han quedat engabiats per la llei espanyola.

En summa, els polítics van posar-nos unes expectatives que no s’estan assolint, i ara demanen que els paguem les multes com si res, que els socorrem. Poder no s’esperaven la força que el poble va demostrar tenir aquell octubre i tot d’una s’han empegueït.

Els filòsofs diuen que qui es llença a la deriva amb la desobediència civil, una pràctica amb una llarga tradició arreu del món, s’hi ha de llençar fins a l’últim. Nosaltres ja hem vist casos dels qui tiren la pedra i amaguen la mà.

No vull desmerèixer el sacrifici que fan els polítics processats ni els empresonats ni els que han fugit cames ajudeu-me! per evitar un mal major. Però pagar tots els calés que es demanen significa, sens dubte, acotar el cap i actuar a la mercè. I d’això no anava la cosa.

Tal vegada és per aquest motiu que l’eslògan ha canviat de l’estil «Desobeïm» al tipus «Persistim». La política, com sempre, fent de les seves.

Cartell publicitari de Junts per Catalunya – Lliures per Europa per a les properes eleccions.

Mario Güera-i-Duch


Bloc a WordPress.com.