Que tingui Grapa!

19 Mai 2020

Futur educatiu incert

Filed under: Uncategorized — claraadsuar @ 00:08
Tags: , , ,
Imatge d’una classe d’ESO buida

Des del 13 de març les escoles resten tancades. Però l’educació segueix més activa que mai. Des de cada centre s’ha ideat un pla basat en la docència online; professors i professores han deixat les pissarres per ensenyar a través de les pantalles, però tant pels docents com pels estudiants, aquesta és una situació totalment nova, un camí sense explorar i el Departament d’Educació ha abandonat a la seva sort la comunitat educativa, sense uns criteris clars i unes pautes a seguir.

El tancament de les escoles també ha comportat problemes colaterals com les grans desigualtats tecnològiques o les beques menjador. Sembla ser que en moments de crisi tothom mira el seu melic i no es preocupa pel bé comú.

El Departament d’Educació de Catalunya considera reobrir escoles i instituts en la fase 2 perquè alguns alumnes puguin tornar a les aules al juny, tot prioritzant les necessitats dels més vulnerables, i proposa que el pròxim curs 2020-2021 comenci el setembre amb grups de 12 a 15 alumnes.

La tornada a les aules abans de l’estiu seria per aquells estudiants que necessiten reforç a causa de la desigualtat educativa que els ha provocat l’escassetat de recursos. A més, des del Departament s’afirma que també es donarà prioritat als alumnes de final de cicle.

Bàsicament, es treballa de cara al proper curs; la intenció és ampliar espais i professorat perquè tots els estudiants puguin anar a classe cada dia tot i haver de reduir les ràtios a la meitat.

Tot i que la competència sobre educació a Catalunya és del Departament d’Educació de la Generalitat, mentre hi hagi estat d’alarma el pla educatiu haurà de tenir el vistiplau del govern espanyol.

La comunitat educativa es queixa que encara hi ha molts dubtes sobre la tornada a l’escola. Reben informacions contradictòries i no se’ls explica quines mesures es prendran. Davant aquesta incerta situació, com sempre, qui acaba pagant les males gestions són els docents i els estudiants.

Tal com va declarar el conseller d’Educació, Josep Bargalló, per poder ampliar espais caldrà habilitar biblioteques o aules de psicomotricitat i alhora augmentar la plantilla del professorat. Està clar que si realment des d’Educació es vol reobrir escoles caldrà un pla de xoc i d’inversió en educació, però realment no sembla que aquesta sigui la seva intenció. Potser creuen que només comentant les mesures ja n’hi haurà prou.

Em pregunto si la tornada a l’escola serà tan “exitosa” com a França, on prop de 70 escoles han estat tancades just la setmana després de reobrir a causa d’un cas positiu d’un estudiant. Potser caldria ara més que mai tenir en ment la frase: “pensa abans d’actuar” i no intentar córrer i després haver de recular.

Aquest confinament ens hauria d’haver fet replantejar quin estil de vida portem i tant de bo aquesta nefasta situació faci repensar quin model d’escola volem tenir en el futur.

CLARA ADSUAR CORTÉS

17 Mai 2020

Això no és un joc de nens

Filed under: Coronavirus,Educació,Generalitat,Lleure,opinió — Joan Abel Yuste @ 18:40
Tags: , , ,

Al llarg d’aquesta setmana el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ha començat a fixar les condicions pel desenvolupament de les activitats d’estiu per a infants i joves. Ha estat dos mesos més tard de l’aplicació de l’estat d’alarma en els quals hi ha hagut molta incertesa en el món de les associacions del lleure i poca informació per part de la conselleria. Cal celebrar que, per fi, s’hagi posat fil a l’agulla i es comenci a treballar en un tema tan sensible i que mou tants infants i joves cada estiu. El document que ha fet públic la Generalitat, però, ha arrossegat molta polseguera i ha generat encara més dubtes.

En primer lloc, l’informe pretén marcar uns criteris generals per les activitats del lleure educatiu. Per tot el lleure. Això són des de casals a Barcelona de cinc hores diàries de dilluns a divendres amb nens de sis anys a rutes dues setmanes per la muntanya amb joves de quinze. Primer error. S’assemblen com un ou a una castanya. Pel que fa a la ubicació, pel que fa a l’edat dels participants i pel que fa a les característiques de l’activitat. Un nen de sis anys es lleva un dilluns de juliol, agafa amb el seu pare l’autobús, es passa el dia al casal, a les cinc de la tarda ve la mare a recollir-lo, que ve de la feina, torna a pujar al bus, para al supermercat i va a casa. Si no es contagia és un miracle. Els quinze adolescents que van a la muntanya no trobaran ningú més que el Maurici, propietari d’un mas a Lles de Cerdanya que fa tres mesos que no veu ningú més que les seves ovelles. Si es contagien és un miracle. Queda clar que les condicions no poden ser les mateixes.

El protocol no s’ha fet tenint en compte el criteri del sector, i obligarà a moltes entitats a cancel·lar les activitats. Font: fotografia pròpia.

Pel que fa a les diferents consideracions i normes, el despropòsit és igual de gran. Es requereix, des del primer dia de l’activitat, dividir els grups d’infants en grupets de deu nois i noies, amb un monitor, que no es podran comunicar entre si. Si bé és cert que això és una mesura pensada pel control d’un possible brot i per la contenció de la possible propagació de la malaltia, desvirtua de forma completa l’esperit d’unes colònies, uns campaments o un casal.

El que més polèmica ha generat, però, ha estat la condició de que tots els participants mantinguin una distància entre ells de dos metres de seguretat. És impossible. Fer que infants de sis, set, vuit, nou anys estiguin durant quinze dies sense cap tipus de contacte és inviable. Un infant necessita abraçades, petons i mostres d’afecte, especialment si són els seus primers dies allunyats dels pares, i més després del confinament. M’imagino un nen plorant, amb mamitis, i un monitor, a dos metres i amb mascareta, cridant: “Que no passa res!! Pensa en com de bé t’ho has passat avui i se’t passarà!!”

Totes les administracions porten setmanes dient que els més petits són qui més estan patint el confinament, i que per això calia tenir-los en compte de cara al desconfinament. No sembla que s’hi hagin trencat massa les banyes, de moment. Ara per ara, només hi ha la promesa d’obrir escoles per fer acompanyament emocional, activitats lúdiques i continguts educatius no curriculars. Ves per on, tot allò que fan esplais i caus. Els mestres no són educadors en el lleure, i han seguit treballant durant el confinament, potser caldria deixar pas al món dels esplais i els caus.

Els esplais i caus, però, han de fer front a aquestes estrictes normatives. Que les mesures plantejades garanteixen la seguretat i evitarien un gran nombre de contagis, sí. Que unes activitats sota aquestes condicions són més aviat un perjudici que un benefici pels infants, també. Això només deixa a les entitats una doble via: fer mans i mànigues per poder adaptar-se a unes condicions molt difícils de complir, o cancel·lar les activitats, que és el que haurà de fer gairebé tothom. No hi ha més opció.

Sembla, per tant, que aquestes regulacions s’hagin fet perquè es cancel·lin les activitats davant la impossibilitat de complir els protocols i que no ho hagi de fer l’administració directament. Que no s’embrutin les mans, vaja. Que carregui el mort el lleure. Si no es poden fer per raons de salut pública, que no es facin, però cal ser clars. I si realment es pretén preparar un bon estiu pels infants falta adaptabilitat i coneixement de la realitat dels esplais, caus, casals, i agrupaments escoltes. En definitiva, falta rigurositat i seriositat, que això no és un joc de nens.

Joan Abel Yuste

Bloc a WordPress.com.