Que tingui Grapa!

19 Mai 2018

Grandesa recíproca

Filed under: Barça,Futbolistas,Uncategorized — nuriavilamalaribera @ 18:17
Tags: , , ,
andres-iniesta_wczmrwkhwc35z3a2dp2zy0ov.jpg

Iniesta celebra un gol al Bernabéu. Font: Efe

Amb 12 anys va arribar al Barça i amb 34 ha decidit que ja és hora de fer les maletes. 22 anys: la infància, l’adolescència, la paternitat. I ja en té prou. O més aviat, ja ho ha donat tot. Iniesta deixa al Barça, però ho fa per la porta gran, conscient de que no pot donar el millor de si mateix, però sabedor de que ho ha donat tot per aquest club, per la seva afició i per la seva ciutat.

És fàcil dir que la història d’Iniesta al Barça es caracteritza pels seus èxits, per les alegries que ha transmès a l’afició o per la felicitat de guanyar títols amb el seu equip de tota la vida. Però no només és això. La seva vida va canviar al torneig de Brunete de l’any 1996. El Barça l’havia fitxat, i allò era motiu de felicitat i alegria, però continguda. Un nen que tenia només 12 anys, que vivia a Fuentealbilla, on hi tenia tota la seva família, havia de marxar a viure a la Masia, a Barcelona. Tot valia la pena, aquell era el seu somni, volia arribar a l’esgraó més alt del club blaugrana. Però viure lluny de la seva família quan encara era un nen no va ser fàcil.

La història d’Iniesta corrobora la frase “tot esforç té la seva recompensa”. Va picar pedra des de La Masia, va anar escalant per les categories inferiors del club blaugrana fins que va debutar amb el primer equip l’any 2002. I des d’aleshores, ha acumulat ja fins a 31 títols. Però el de Fuentealbilla no ha estat un jugador qualsevol durant l’època daurada del Barça dels últims anys. Tot el contrari. Ell ha estat un dels líders de l’època més brillant del club, això sí, ha anat canviant les parelles de ball. Primer al costat de Riquelme o Thiago Motta, més endavant amb Xavi i Messi i finalment amb Sergio Busquets i Rakitic.

Iniesta és sinònim de senzillesa i d’humilitat. I això li ha permès guanyar-se la simpatia i l’estima de gran part dels clubs de la lliga espanyola, i també d’Europa. El seu futbol, no només al Barça, sinó també a la selecció espanyola, ha enamorat al conjunt del món europeu. Quants jugadors surten ovacionats dels estadis dels equips rivals? Ben pocs, i Iniesta té el privilegi de ser un d’ells. I si el té és perquè se’l mereix.

El de Fuentealbilla fins i tot s’ha guanyat el respecte i l’estima de clubs rivals com l’Espanyol. El gol d’Iniesta a la final del mundial de Sud-àfrica va fer embogir Espanya i la seva afició, però especialment aquell gol va significar molt per la família de Dani Jarque, i per la família perica en general. El jugador blaugrana s’ha guanyat l’estima de l’afició perica, que l’ovaciona als partits de Cornellà-El Prat i que fins i tot han col·locat la seva samarreta a l’entrada de la principal grada d’animació de l’estadi.  Aquell simple gest va dir molt de la persona que és Iniesta, que va demostrar que el futbol només és futbol i la vida passa sempre per damunt d’ell. Sempre.

Iniesta es va quedar a les portes de guanyar una Pilota d’Or, però no serà recordat per això, sinó per donar lliçons de respecte, d’esportivitat i d’humilitat a tots els camps que ha trepitjat. El de Fuentealbilla ha regalat gols decisius al seu club i a la seva selecció, però és la seva manera d’entendre el futbol la que ha captivat Europa. El barcelonisme ja el troba a faltar, i només li queda agrair-li tots aquests anys. Iniesta, has fet gran el Barça, de la mateixa manera que el Barça t’ha fet gran a tu. Gràcies.

NÚRIA VILAMALA RIBERA

Anuncis

6 Mai 2018

El futbol com a metàfora

Filed under: Uncategorized — mariaasmarat @ 21:52
Tags: , , ,
El futbol com a metàfora

Foto: Pàgina web oficial de LaLiga http://www.laliga.es

Diumenge passat el Deportivo li feia el passadís al Barça per haver guanyat la Copa del Rei contra el Sevilla. Al final d’aquest mateix partit i havent-se imposat per quatre gols a dos amb triplet de Messi, el Barça es proclamava campió de lliga. Campió d’una lliga on, a més a més, encara no ha perdut cap partit.

Com s’ha fet tradicionalment en aquesta competició, a la jornada següent el rival dels blaugranes hauria fet el passadís per honorar el campió i la seva feina durant la temporada. Però resulta que aquest cop el rival que suposadament hauria d’haver fet el passadís al Barça és, ni més ni menys, que el Reial Madrid. I, tractant-se d’un clàssic, per si no n’hi hagués prou, la polèmica ja estava servida. Ja teniem el maldecap de tota la setmana: hi hauria passadís?

Segons un article publicat a La Vanguardia on es repassava la història del passadís a la lliga, homenatjar al campió quan hi ha hagut rivalitats entremig sempre ha estat objecte de polèmica. Aquesta tradició va començar al 1970, després de que l’Atlètic de Madrid guanyés la lliga i el Bilbao, subcampió, decidís honorar-lo d’aquesta manera. Tot un gest d’esportivitat. I aquest fet s’ha repetit vàries vegades, fins i tot entre blaugranes i madridistes. El 1988, el Camp Nou es rendia als blancs i tres anys més tard, el 1991,  era el Bernabeu qui ho feia amb els blaugranes. En ambdues ocasions hi van haver nombrosos xiulets per part del públic. De la mateixa manera, ara fa deu anys, el 2008, el Barça de Frank Rijkaard feia aquest gest al Bernabeu.

Podria semblar que aquest clàssic, amb el Barça ja líder i el Madrid ja classificat per la final de Champions, podia ser descafeïnat, tal i com li preguntaven a Ernesto Valverde en roda de premsa. Però, qui ho pensava, anava ben equivocat. “Clàssic” i “descafeïnat” són dues paraules que no semblen anar de la mà, donat que hi ha molts al·licients per ambdós equips. Així que les reaccions no han trigat a sortir.

L’entrenador del Madrid, Zidane, explicava en roda de premsa que el seu equip no faria el passadís “perquè ells (referint-se al Barça) no ens el van fer després de guanyar el Mundial”. Negació rotunda dels madridistes a qualsevol gest d’elogiar la feina blaugrana. Ull per ull, dent per dent. En defensa de l’entrenador també sortia el capità blanc, Sergio Ramos. “El que diu Zizou va a missa”, ratificava aquest, al mateix temps que afegia “nosaltres a la nostra”.

“En aquest club el passadís es fa quan participem en el torneig de l’equip campió… i ara no és el cas”, argumentaven els dirigents del Futbol Club Barcelona quan no van fer el passadís al Madrid en guanyar el Mundial de Clubs. Però Zidane també hi ha trobat resposta: “és mentida, perquè estaven a la Champions i s’ha de guanyar per disputar el Mundial”. En definitiva, una guerra de declaracions i arguments que semblava no tenir fi. Cadascú a la seva, posant el seu context i amb la seva idea de raó absoluta, eximint-se de culpa.

Tot i que, personalment, no m’agrada barrejar futbol i política, cada vegada més veig que aquest esport és un autèntic paral·lelisme. Barça i Madrid, Catalunya i Espanya. Manca d’esportivitat? Manca de política? Al cap i a la fi, dues realitats que, ni en esport ni en política, semblen trobar una solució cordial.

Maria Asmarat

 

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.