Que tingui Grapa!

21 Mai 2019

Alabama, ¿sweet home?

Filed under: Uncategorized — Aitana Robey @ 23:58
Tags: , , ,

Parece que últimamente vayamos hacia atrás y sin frenos. Con el poder que está ganando la ultra derecha mundialmente estos últimos tiempos, se están sacando a colación debates que parecían ya resueltos desde hacía décadas. La ley que prohíbe el aborto aprobada por el Senado de Alabama el pasado día 15 ha sido la última en unirse al carro, siendo la más restrictiva del país hasta el momento. Desde el inicio de la presidencia de Donald Trump, han sido dieciséis los estados –especialmente, estados del Sur y del Medio Oeste, como Missisipi, Kentucky y Georgia– que han promovido leyes contra el aborto.  

Los progresos que se han conseguido a lo largo de todos estos años ahora se tambalean ante el empeño de los republicanos y la gente de extrema derecha por retroceder en el tiempo como sociedad. La sentencia que emitió el Tribunal Supremo de Estados Unidos en el año 1973, que concedía a las mujeres el derecho a la interrupción del embarazo, se ve ahora amenazada.  La ley de Alabama prohíbe la interrupción del embarazo incluso en casos extremos, como violaciones o incestos –con una sola excepción: únicamente se podrá practicar en caso de que la vida de la madre corra peligro–, y aquellos médicos que la incumplan podrían enfrentarse a penas de hasta 99 años de prisión. Ha sido aprobada con 25 votos a favor y 6 en contra. 25 votos que provinieron de 25 hombres. La periodista y escritora Gloria Steinem afirmó que «una mujer sin un hombre es como un pez sin una bicicleta». Sin embargo, a día de hoy los hombres aún siguen tomando decisiones sobre el cuerpo de la mujer.

Mujeres disfrazadas de El cuento de la Criada, protestando frente a la Casa del Estado de Alabama el viernes pasado. MICKEY WELSH (AP)

Las mujeres llevan luchando por el derecho al aborto desde los años 60, durante la segunda ola del feminismo. Por aquel entonces, querían liberarse de su papel tradicional de género impuesto por el patriarcado; concretamente, de su reducción al ámbito doméstico familiar. Ochenta años después, seguimos queriendo lo mismo. Si retrocedemos más en el tiempo, en el siglo XVIII Mary Wollstonecraft, autora de Vindicación de los derechos de la mujer, dijo: “no deseo que las mujeres tengan poder sobre los hombres, sino sobre ellas mismas». Tres siglos después, seguimos queriendo lo mismo. Asimismo, durante la Revolución Francesa, la filósofa Olympia de Gouges escribió en su Declaración de los Derechos de la Mujer y de la Ciudadana que «el objetivo de toda asociación política es la conservación de los derechos naturales e imprescriptibles de la Mujer y del Hombre; estos derechos son la libertad, la propiedad, la seguridad y, sobre todo, la resistencia a la opresión».

La ley de Alabama ataca todos los derechos naturales que propuso Olympia de Gouges: la libertad a decidir sobre nosotras mismas; la propiedad de nuestro cuerpo; y la seguridad, ya que las mujeres que no pueden abortar se ven obligadas a hacerlo clandestinamente, en unas condiciones extremadamente peligrosas para su salud que pueden acabar matándolas –el aborto no seguro es una de las cinco causas principales de la mortalidad materna–. No debemos permitir este retroceso.

Anuncis

20 Mai 2019

Viure o morir, aquesta és la qüestió

Desconnectar els tubs que donen vida és, en molts casos, sinònim de connectar amb una mort digna. El cas de Vincent Lambert, en estat vegetatiu des de fa més d’una dècada quan va patir un accident de moto l’any 2008, ha tornat a posar sobre la taula el debat de l’eutanàsia, a un país com França on és il·legal. Els metges de l’hospital Sebastopol de Reims han confirmat aquest matí que retiren els tubs d’alimentació i hidratació que el mantenen amb vida.

jjf.png

Vincent Lampert, en estat vegetatiu des de 2008, qui ja ha sigut desconnectat dels tubs d’alimentació i hidratació artificial / AFP

De fet, aquesta era la recomanació dels metges des del 2013, que comptava amb el suport de la seva dona (qui també actua com la seva tutora legal), sis dels seus germans i el nebot, defensant que és “allò que ell hauria volgut”. Però els pares i els altres dos germans, tots catòlics devots, insistien en mantenir-lo amb vida. Fins i tot, van mostrar un vídeo gravat del pacient on se’l veia mostrant expressivitat davant la visita dels familiars, però els metges van dictaminar que estava falsejat.

El cas va dividir a la societat francesa, i es va portar a judicis diverses vegades, fins arribar al Tribunal Europeu dels Drets Humans i el Consell d’Estat francès, que ambdós van mostrar-se favorables a seguir les instruccions de l’equip mèdic per desconnectar el pacient. Avui aquestes s’han fet efectives. També van apel·lar a Macron perquè hi intervingués, dient que “a l’any 2019 ningú hauria de morir de gana i set”, però ell es va remetre a la decisió del Tribunal.

Si el cas de María José Carrasco va ser qui va tornar el tema de l’eutanàsia al debat polític espanyol, utilitzat per fer campanya electoral amb ell, el cas de Lambert ha introduït aquest debat a França, a menys d’una setmana per les europees, on aquesta és il·legal. A Espanya el debat tenia una història anterior, amb casos com el de Ramón Sampedro, i la pel·lícula basada en ell Mar adentro, però sembla que el debat es va oblidant quan l’ombra d’aquests casos desapareix. Els  PSOE, d’altra banda, va proposar una llei perquè l’eutanàsia fos una de les prestacions bàsiques de la Seguretat Social, quan el partit va entrar l’any 2018. Però la proposta va topar amb la negativa de PP i Ciutadans, l’últim dels quals insistia en el reforç de les cures pal·liatives.

En general, però, sembla que fins que no arriben casos mediàtics els polítics intenten ignorar una realitat social que, realment, està acceptada per una àmplia majoria de la societat. A més, només caldria seguir els exemples d’Holanda, Bèlgica o Suïssa per desfer-se del fantasma que afirma que l’aprovació de l’eutanàsia comportaria un abús d’aquesta pràctica, quan l’exemple d’aquests països ho desmenteix. La regulació de l’eutanàsia implica, precisament, un reglament regulat, en què s’estableixi la importància de control i la intervenció de l’equip mèdic per tal de garantir la bona pràctica d’aquesta. 

De fet, és contradictori la il·legalitat de l’eutanàsia amb els ideals francesos de “liberté, égalité, fraternité”. Precisament la llibertat de decisió és una de les principals defenses de la regulació del suïcidi assistit. El debat és comparable, guardant certes distàncies, al de l’avortament. L’aprovació d’una llei no obliga ningú a avortar o que se li practiqui l’eutanàsia. Però si no existeix cap llei que ho reguli, a banda que la pràctica se seguirà practicant però de manera irregular i, per tant, de forma perillosa, es nega la possibilitat a aquelles persones que decideixin lliurement prendre alguna d’aquestes mesures.

A més, negar l’eutanàsia és negar una màxima del catolicisme i de la Revolució Francesa: “tots som iguals”. Així, tothom ha de tenir el mateix dret d’acabar amb la seva vida, inclús les persones que les seves capacitats no permeten cometre un suïcidi. A mi no em va arribar l’eutanàsia, va afirmar María José Carrasco, que sigui pels altres. I tant de bo així sigui, perquè morir o viure és la qüestió, però una qüestió individual i no imposada per un impediment legal.

Ainara Valadez

 

Creure-hi no ha estat suficient

Filed under: Uncategorized — albaavilamala @ 12:57
Tags: , ,

Seguint tots els pronòstics, el Barça femení no va ser capaç de derrotar a l’Olympique de Lió i emportar-se la copa de la Uefa Women’s Champions League que es va disputar aquest dissabte a Budapest amb un resultat contundent: 4-1. Les jugadores de Lluís Cortés no van deixar de lluitar en cap dels 90 minuts que va durar el partit, però la superioritat de les franceses, que van conquerir la quarta Champions consecutiva, no els va deixar cap opció. És evident que cal seguir treballant, i molt, per poder aconseguir arribar al nivell que exigeix el títol Europeu i per fer complir l’eslògan de les barcelonines dedicat a la fita: “la final només és el principi”. Espero que no només fos una frase que quedava bé per l’ocasió.

L’afició no va decebre i, en el primer any que la final femenina es disputa en una ciutat diferent que la masculina, prop de 20 mil aficionats es van desplaçar a l’estadi per gaudir del partit. Aquesta gran afluència de gent va ser una de les claus que van condicionar el partit i que van fer-ne una festa. Com ja ha passat en altres enfrontaments recents de La Liga Iberdrola, aquesta bona entrada demostra l’auge del futbol femení, que cada vegada té més ressò. Tant és així que, fins i tot Pep Guardiola, actual entrenador del Manchester City, que té la possibilitat d’aconseguir amb el seu equip el triplet anglès, va recordar a un periodista que “això les noies ja ho han conquerit“. L’ambient del partit va demostrar aquest auge i el partit va concórrer sense incidents entre les dues aficions: era més aviat una festa del futbol, en la que tothom guanyava.

Però amb un 3-0 al minut 20 a favor de les franceses els seguidors del Barça es van desinflar. Creure-hi no va ser suficient. Lluís Cortés, que va reconèixer que “el Lió està cinc o deu passos per sobre“, no va plantejar bé el partit i, sobretot a la primera part, va faltar molta intensitat. Semblava que només Mariona Caldenteny, Aitana Bonmatí i Alexia Putellas confiaven en què era possible treure un bon resultat del partit. L’expulsió de Kheira Hamraoui al partit de tornada de les semifinals va fer molt mal al Barça, que va trobar molt a faltar la seva contundència al mig del camp i no va saber com solucionar-ho. Potser hagués estat convenient que Osohala, el fitxatge estrella del Barça aquesta temporada, hagués sortit de titular i no al minut 70 quan ja no es podia fer res. Tot i això, la nigeriana va fer el gol de l’honor al minut 89.

La segona meitat va ser molt diferent, però sobretot perquè les franceses van baixar una marxa. El parcial és de 0-1 a favor del Barça i victòria personal en superació i intensitat davant d’un escenari molt advers. S’ha de reconèixer que era la primera vegada que disputaven una final d’aquestes característiques i se’ls va notar la falta d’experiència.

Però si es fan les coses bé, com evidentment ha fet l’Olympique, hi haurà més oportunitats per les barcelonistes i acabarà arribant el moment. Aquest any, sens dubte, no ho era.

Alba Vilamala

19 Mai 2019

En crisi per no reconèixer àngels

Filed under: Uncategorized — ADRIAN SOLER @ 21:17
Tags: , , ,

Victoria’s Secretestà en crisi. La marca de llenceria femenina no es troba en un bon moment i ha optat per renunciar a l’emissió televisiva de la seva desfilada anual, segons ha confirmat el CNBC. La falta de diversitat en la imatge de la companyia estatunidenca i l’auge dels moviments feministes són, sens dubte, els motius que expliquen la situació actual de Victoria’s Secret.

En una societat que s’ha tornat crítica amb la imposició de físics perfectes, la companyia ha continuat apostant per un tipus de cos prim i esvelt que considera idoni. El físic dels cèlebres “àngels de Victoria’s Secret” és tant fidel a l’ideal de la marca com llunyà a la realitat. La majoria de cossos femenins sans no coincideixen amb la imatge idíl·lica que promou la companyia. Els darrers anys s’han denunciat els estereotips físics poc realistes del món de la moda que contribuïen a la inseguretat i la baixa estima del nostre cos. La societat ha experimentat un canvi on ha prevalgut el foment de l’acceptació del propi cos i el respecte vers les diferents fisonomies. La prova més recent d’aquests valors és l’actuació de França a Eurovisió amb una ballarina amb sobrepès.

Els “àngels de Victoria’s Secret” a la desfilada de 2017. AP Photo/Andy Wong

Victoria’s Secretva contracorrent. El seu responsable de màrqueting, Ed Razek, ja va confirmar a Vogue que no donarien cabuda a altres maneres d’entendre la bellesa. Una decisió que els ha costat una important pèrdua d’audiència de la seva desfilada anual, ja que el 2018 només van comptar amb 3 milions d’espectadors davant dels 10 milions d’anys anteriors. A més, la companyia s’ha vist obligada a reduir els preus dels seus productes i inclús, a tancar algunes botigues.

Si bé és cert que Victoria’s Secretha intentat adaptar-se al canvi sense transgredir els seus principis estètics, les seves decisions han perjudicat la imatge de la companyia més que no pas millorar-la. La diversitat de la seva plantilla s’ha limitat a la inclusió de models amb trets asiàtics i africans. Malgrat la incorporació de la model amb vitiligen Winnie Harlow, contractar a Barbara Palvin com a model “curvy” o de talla gran va comportar una polèmica raonable. Palvin té una alçada de 1,75m i pesa 55Kg. Amb aquestes dades, no cal veure la model hongaresa per adonar-se que no està grassa. La companyia ha ficat encara més la pota en anunciar que l’espanyola Lorena Durán, amb un físic similar a Palvin, serà la seva nova model “amb corbes”.

Victoria’s Secretva néixer l’any 1977 i ha d’acceptar que la societat canvia si vol assegurar la seva supervivència. El moviment feminista ha contribuït a una visió diferent del nostre propi cos, així com una actitud lliure que fa que no acceptem que ens diguin quin aspecte físic hem de tenir. Les clientes de roba interior femenina han donat la benvinguda a aquest canvi, de manera que ha crescut el rebuig vers els dogmes estètics. Així, la crisi de la famosa marca estatunidenca prova la influència del feminisme. La clau que resol el problema de Victoria’s Secretés plantejar-se seriosament la nova mirada de la societat. A fi d’avançar, cal deslligar-se del passat. Ja és hora que Victoria’s Secrets’adoni que no hi ha només un tipus d’àngel, sinó que n’existeixen molts. Cada “àngel” té el seu encant i mereix ser tingut en compte en la moda. Tota dona és un “àngel”.

Elena Urbán.

La reina, premiada per la seva “lluita feminista”

Filed under: Uncategorized — aroatort @ 18:12
Tags: , , ,

Avui en dia es donen premis gairebé per tot. Ja no només són premis literaris que es donen per Sant Jordi, o premis musicals, o els premis Nobel. Ara, fins i tot, es premien aquelles persones que són referents en la lluita contra la violència masclista. Com si en aquest tema no hi haguéssim de col·laborar tots. Entenc que es donin premis al que millor escriu, canta o balla, ja que són coses que alguns fan millor que altres, són talents que no tothom té. Però lluitar contra el masclisme i, en especial, contra la violència de gènere, és feina de tots i totes, i ningú hauria de ser premiat per aquest tema. I, menys encara, algú com la reina Letizia, la guanyadora d’aquest any del premi que atorga l’Observatori de Gènere del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

El premi va ser atorgat a la reina Letizia el passat divendres 17 de maig (FONT: Wikipedia)

Segons aquesta institució, la reina és “la personalitat més destacada” en l’erradicació de la violència masclista. I li atorguen, de forma unànime, el premi, per “destacar el seu compromís en la lluita contra la violència domèstica i de gènere i el seu suport a les víctimes”. En primer lloc, de veritat no hi ha cap altra activista, política, periodista, escriptora, famosa o reconeguda en qualsevol àmbit, etc. que hagi contribuït més en la lluita contra la violència masclista que la reina? Perquè, personalment, se m’acudeixen una sèrie de noms de persones famoses, però també d’anònimes, que cada dia contribueixen a posar fi a aquesta xacra. Només cal pensar en totes les treballadores de centres d’acollida o de qualsevol institució que ajudi a les víctimes i a les supervivents, per anomenar un exemple.

Per altra banda, no discuteixo que la reina doni suport i mostri el seu condol per les víctimes i familiars, però és la seva responsabilitat, igual que ho és la dels polítics d’assistir als actes que es duen a terme quan hi ha un atemptat o una catàstrofe natural. No s’haurien de premiar aquests comportaments, ja que és la responsabilitat institucional que els governants, inclosos els reis i les reines, tenen amb els seus ciutadans. I, pel que fa a la monarca, poc es coneix de les seves activitats o accions relacionades amb la lluita contra la violència de gènere. No van més enllà de les seves implicacions institucionals, no entren en el terreny personal.

Per això, l’atorgament del premi per part del CGPJ a la reina Letizia ha causat una enorme polèmica. I molta sorpresa i indignació entre col·lectius feministes, polítics, advocats i gent de tota mena. Sorpresa, perquè es desconeix “la gran labor de Letizia” en aquest terreny, explica l’activista Alba Pérez, portaveu de la Plataforma 7N Contra les Violències Masclistes en un reportatge a Público. I indignació, perquè “hi ha moltes persones que de veritat s’estan deixant la pell lluitant contra la violència masclista”, afirma la presidenta de la Fòrum de Política Feminista, Francisca Guisado, en el mateix reportatge.

Des del meu punt de vista, considero que la monarquia no és, ni de lluny, la institució més adequada per representar la lluita contra la violència de gènere, una reivindicació que no deixa de ser feminista. I la casa reial, n’és l’antítesi. Una institució arcaica, rància, obsoleta i masclista. A Espanya, encara segueix vigent la llei que manté la prevalença masculina en la figura del rei. Però això és el menys rellevant. La reina és la dona que més representa els models de família tradicionals i patriarcals: la seva funció, acompanyar al monarca. Malgrat ser una professional i tenint una carrera, la va abandonar per estar al costat del seu marit. Les seves raons tindria, no sóc qui per jutjar-la. I també pot ser que estigui d’acord amb el que reivindica el feminisme i, naturalment, en contra de la violència de gènere. Tanmateix, el lloc que ocupa, dins d’una institució masclista de per si, és incoherent amb la lluita feminista. Per aquesta raó és inversemblant que se li concedeixi un premi passant per davant de totes aquelles que realment lluiten cada dia contra totes les formes del masclisme de la nostra societat.

Aroa Tort.

18 Mai 2019

Salvar Notre-Dame, la Unió Europea

Filed under: Uncategorized — saraoliver99 @ 22:22

Les eleccions europees del 26 de maig són una oportunitat per repensar la UE i per apropar-la als ciutadans a través de les ciutats i les regions

Europa crema en diferents focs, i no és només una metàfora que convida a l’acció. Per això l’activista ecologista de setze anys Greta Thunberg urgia als parlamentaris europeus a prendre mesures contra el canvi climàtic, el 16 d’abril: “vull que entreu en pànic, perquè la casa està en flames”. Un dia abans, l’incendi de Notre-Dame desolava el cor de la cultura del Vell Continent.Unes altres flames, que fan perillar la Unió Europea, les atia el populisme reaccionari amb una xenofòbia i unnacionalisme identitari que, com deia l’escriptor Stefan Zweig, “enverina la flor de la nostra cultura europea”. Entemps d’incertesa en què no sabem què podrem salvar i a què haurem de renunciar, les eleccions europees ens permetran sospesar com resisteixen els valors fonamentalsque van fer néixer la UE.

Per apagar aquest foc no hem d’anar lluny, perquè “Europa no és Brussel·les sinó els ciutadans”, deia el polític belga i president del Comitè Europeu de les Regions, Karl-Heinz Lambertz. Davant la sensació que cau la teulada de la UE, les ciutats es presenten com a pilars històricament ferms, punters en desenvolupament sostenible, en polítiques socials i en integració. Més del 80% de la població d’Europa viu a les ciutats, i és l’espaion la política afecta directament la vida quotidiana de les persones. Per tant, si es vol aconseguir un vincle directe entre el ciutadà i la Unió, cal aplicar una perspectiva local.

Centenars de líders locals, nacionals i europeus van tractar temes com la cohesió social i ciutadana, la qualitat democràtica, la proximitat i la solidaritat en la 8a Cimera europea de regions i ciutats “(Re)novar Europa” celebrada a Bucarest el 14 i 15 de març. D’aquí en va sortir la Declaració de Bucarest, que vol “construir una UE des de la base amb les regions i les ciutats” que permeti gestionar les desigualtats socials, econòmiques i territorials. Si es realitzen més consultes als ciutadans, augmentarà el sentiment de pertinença al projecte europeu.

Les ciutats és on la lluita contra el canvi climàtic, l’Acord de París, es fa real. Aquest un dels objectiusd’Eurocities, la xarxa de 140 ciutats europees que vol fomentar societats verdes, inclusives i socials. Proposenmesures per millorar la qualitat de l’aire i reduir l’impacte climàtic: la pol·lució urbana causa unes 400.000 morts a l’any a la UE, i suposa el 70% de les emissions globals de CO₂. Per això, ciutats com Barcelona fomenten la mobilitat intel·ligent, compartida i sostenible que promogui la salut i el benestar urbà.

S’està gestant un compromís urbà europeu per fer que els valors fundacionals de la UE (llibertat, democràcia, igualtat i drets humans) guiïn l’actuació i les decisions polítiques per als ciutadans. En aquest sentit, Eurocitiesestà compromesa amb la integració dels immigrants: “nosaltres, els alcaldes, acceptem i valorem la contribució que la immigració i els immigrants”, així com el seu paper destacat “en la creació de la diversitat i la vitalitat que avui experimentem a les nostres ciutats europees”, declaravenen una Carta sobre la Integració de les Ciutats.

Diversos moviments socials a escala global parteixen de la ciutat per a implementar polítiques socials, perquè ésuna escala humana. L’alcaldessa Colau com a representant Eurocities demanava al març a Brussel·les un impost contra l’especulació immobiliària. En aquest sentit, un altre moviment municipalista és Cities for AdequateHousing (‘Ciutats per l’Habitatge Adequat’), que vol augmentar l’habitatge públic i assequible, protegint-lo de l’especulació, i crear barris sostenibles i inclusius.Aquestes polítiques frenarien l’euroescepticisme i l’auge de l’extrema dreta.

Hem de veure què s’ha cremat i què queda d’aquell projecte d’integració política i social, i dels valors democràtics i fraternals que somiaven una Europa sense fronteres. És evident que les ciutats es presenten com al pont de diàleg entre les expectatives dels ciutadans i les polítiques comunitàries, i és on els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) es fan realitat. En aquest l’escenari, cada europeu podrà crear un futur compartit i així salvar Notre-Dame, la Unió Europea. Després d’apagar el foc, renaixerem de les cendres.

Josep Tàssies.

Eurovisión 2019: Israel recibe los 12 puntos de EEUU

Filed under: Uncategorized — ADRIAN SOLER @ 20:39
Tags: , ,

La música no podrá tapar la situación en la que se encuentra el conflicto palestino-israelí. A poco menos de dos semanas del Festival de Eurovisión, Israel bombardeó Gaza acabando con la vida de 25 palestinos. Ello indica que el conflicto continúa abierto y la celebración de Eurovisión en Israel parece la publicidad ideal para distraer al mundo de las atrocidades que suceden al suroeste del territorio y mostrar el potencial del país como un destino turístico de alto nivel.

Imagen tomada en la Franja de Gaza hace un año. (Hosny Salah/Pixabay)

La celebración de este certamen parece inscrita en una estrategia de blanqueo iniciada por occidente con el único objetivo de allanar el terreno para la aprobación del conocido como “Acuerdo del Siglo”, que se ha preparado con suma destreza al otro lado del Atlántico. Un documento que, básicamente, reconocería el Estado de Israel y continuaría sin dar legitimidad a Palestina. Además, extendería el dominio israelí a las colonias cisjordanas que cuentan en la actualidad con población judía. Justo la solución opuesta a lo que han defendido otras voces importantes en Europa, que son más favorables a la creación de dos estados.

Todo ello forma parte de una política internacional que parece irresponsable por parte de Estados Unidos, que no dudó en reconocer a Jerusalén como capital de Israel, estableciendo allí la embajada. Afortunadamente, la organización del festival evitó que el evento tuviese lugar en dicha ciudad, lo que se hubiese utilizado con fines políticos para reivindicar la urbe como capital del Estado israelí, tal y como pedía el presidente Netanyahu.

En el lugar opuesto, movimientos como BDS (Boicot, Desinversiones, Sanciones), que piden precisamente que la comunidad internacional imponga sanciones a Israel por la ocupación de territorios palestinos, han salido a protestar. El mismo día del festival hay previstas manifestaciones en Tel Aviv, que seguramente no logren distraer la atención de lo que ocurra en el interior del Palacio de Ferias de Israel, el recinto que acoge el festival. De hecho, el propio país ha decidido aprovecharse de los movimientos anti-Eurovisión y crear una página web (boycotteurovision.net) que, pese a su nombre, difunde publicidad turística del país haciendo referencia a las siglas del movimiento BDS pero dándoles un nuevo significado: ‘Beautiful’, ‘Diverse’, ‘Sensational’ (Preciosa, Diversa, Sensacional).

Y por si no hubiese suficiente revuelo y polémica en Tel Aviv, a pocas horas del festival han salido también los judíos a protestar en Jerusalén. Lo hacen porque consideran que se está profanando el sabbat, un día considerado sagrado. Parece ser el único punto en común entre los palestinos y los judíos ultraortodoxos: su negativa ante la celebración del festival.

De todas formas, 200 millones de personas verán Eurovisión en todo el mundo esta noche y vibrarán con la música que los 26 países que han llegado a la final les ofrecerán en falso directo. Pero no se engañen, las votaciones ya se han celebrado en el Despacho Oval estadounidense, donde se ha decidido que Israel gana de nuevo. Los palestinos continuarán siendo bombardeados hasta que, de una vez por todas, todo el territorio que un día fue Palestina quede a merced de la primera potencia mundial y sus aliados.

Adrián Soler.

17 Mai 2019

“AMAITU DA”, O NO

Filed under: Uncategorized — joansoler11 @ 23:30
Tags: , , ,

“Amaitu da”, s’ha acabat. Aquestes són les paraules que tot just fa un any sentíem de la veu de Josu Urrutikoetxea en el comunicat que anunciava la dissolució d’ETA. Després de dècades de conflicte polític, social i militar, l’any 2011 el poble basc veia realitzat el primer pas per deslliurar-se de l’espiral de violència que portava més de 50 anys banyant de sang els seus carrers. El cessament definitiu de la lluita armada suposava el ferm compromís d’una de les parts cap a la resolució del conflicte i la consecució de la pau i el final de la repressió.

És comú sentir parlar als mitjans de l’herència d’ETA, de les víctimes, de la divisió, de la tensió i, perquè no, de la violència desfermada que, diuen, es viu als carrers de pobles com Altsasu. L’herència de la qual no és tan comú sentir parlar són els 252 bascos que encara queden presos i dispersos arreu del territori espanyol i francès, les seves famílies i els seus amics. És l’ús partidista què, amb bons rèdits electorals, ha fet el PP de l’Associació de Víctimes del Terrorisme. És com l’anomenada “lluita antiterrorista” va permetre la construcció de la teoria que el conflicte només es podia combatre amb més violència, com això va suposar la pèrdua de drets fonamentals a Espanya, i com encara ara ho paguem. Sí, ho paguem és present, primera persona i plural.

El darrer dia 16 de maig va ser un dia important per a la reconciliació a Euskadi segons els principals partits de l’Estat, després de conèixer-se la “gran notícia” de la detenció de Josu Urrutikoetxea. Dic la “gran notícia”, perquè així la van definir Sánchez, Casado i Rivera. Fruit de la col·laboració entre la Guàrdia Civil, la Germanderie i els serveis secrets gals, queia l’històric dirigent abertzale als Alps francesos, mentre es dirigia a tractar-se de la malaltia que pateix.

Josu Urrutikoetxea al costat dels seus fills al moment de sortir de la presó l’any 2000.

El procés de pau que portaria a la dissolució d’ETA l’any passat va tenir noms i cognoms, o almenys així ho ha explicat en diverses ocasions l’històric dirigent socialista Jesús Egiguren, que va ser l’elegit pel PSOE per dur a terme les negociacions amb la banda el 2006. De fet, Egiguren, qui sempre ha sostingut que el paper d’Otegi i Urrutikoetxea va ser clau en les negociacions, ha qualificat al recentment detingut com “l’heroi de la retirada”.

Mentre l’esquerra abertzale va fer el primer pas per a la consecució de la reconciliació, per l’altra banda se segueix perseguint, fins i tot als que van lluitar per la pau, es tanquen joves a la presó seguint els mateixos processos judicials que quan hi havia sang, es continua amb la política de dispersió i es continua censurant diaris i periodistes.

Després d’aquesta última detenció a deu dies de les eleccions municipals i europees, torna la pregunta de qui és beneficia de mantenir el conflicte viu. Un conflicte que no només dona rèdits polítics sinó que sosté tot un sistema judicial, ha justificat violacions de drets humans durant dècades i actualment és utilitzat per la dreta espanyola per justificar la violència policial a Catalunya i l’existència de presos polítics en comparar el procés català amb els anys d’ETA. Mentre interessi mantenir el conflicte viu, continuaran les represàlies i d’aquesta manera la reconciliació i la pau total a Euskal Herria es faran esperar.

Joan Soler

Apreciar gratis et amoris (o la importància de preservar les llengües)

Filed under: periodisme,Política,Sociedad,Uncategorized — raquelsanzigomez @ 18:03
Tags: , , , , ,

Escassos són els mitjans que en parlaran. I permeti’m dir-li, apreciat lector, que no es tracta d’un fet banal. Avui 17 de maig és el Dia de les Lletres Gallegues i, si bé podria ser tractat només a caire autonòmic, penso, innocentment, que erroni és no fer-ho a caire nacional.

Vinyeta periodística de Castelao a l’obra de Cousas


En temps on la demagògia regna en un país a bord d’unes eleccions europees i municipals, penso i insisteixo, candida, que parlar de les llengües de la terra és un acte essencial.


Amb l’aparició de partits que neguen la plurinacionalitat de la Península i detesten, menyspreen i neguen altres cultures que no siguin les pròpies de La Gran Pàtria, em sembla insòlita la manca global d’una apreciació per part dels mitjans, a parer meu, encara existent. El partit estrella d’aquestes mesures o formes de pensar és, sense cap sorpresa, Vox.


Estupefacció podria ser la paraula adient per expressar aquesta mancança. I és que, si una cosa cal deixar clara, és que no pots estimar una pàtria sense amar-la en plenitud. Cal doncs, en aquest país en el qual vivim, menys amor a la pàtria èpica espanyola i més estimar el que és únic per regions alhora que col·lectiu, ja que això modela el nostre present.


El gallec és una llengua que cada vegada més, la parla menys gent. No és un fet sorprenent. En societats multilingües, les llengües més parlades s’imposen, però no podem permetre un efecte homogeneïtzador. No podem permetre, lectors, que unes s’imposin sobre les altres i això no està a les mans de ningú més que nosaltres.


Nosaltres com a poble unit som els únics capaços d’enfrontar-nos a la demagògia dels partits que menyspreant part de la nostra cultura ens menyspreen a nosaltres per se. Som, benvolguts lectors, els encarregats de defensar la cultura enfront uns partits que juguen amb ella. Serà la nostra voluntat l’eina per frenar un aspecte de la demagògia actual, que és que Espanya és només allò que diu la dreta.


Espanya és Rosalía de Castro i Emilia Pardo Bazán. Espanya és plurinacional i aquell que no ho negui hauria, sens dubte, de fer-s’ho mirar. No podem permetre que alguns transvalorin allò que la cultura i els idiomes ens aporten, tal com va fer Vox amb una fotografia de Rosalía de Castro dins la seva propaganda política.

Captura on veiem que Rosalía de Castro apareix a la propaganda de Vox

Amb quina legitimitat un partit amb intencions de dissoldre les autonomies i les seves cultures pot usar una imatge com tal? Sense hesitació, això és una falta de respecte. Sense cap mena de dubte, això és prendre el pèl a una població que aprecia i valora la cultura d’allà on és o, si no és pròpiament seva, apreua allò que en pot extreure d’aquesta.

Revoco, lector, al ja dit. Defensar allò que forma part de la nostra cultura és fonamental. En una societat on la significació d’elements culturals va transitant, no tenim cap altra opció que la de plantar-nos enfront una demagògia que no entén de límits.

Nosaltres serem el seu límit. Nosaltres serem els encarregats de tornar la cultura i la diversitat lingüística a un punt d’unió i avantatge social. Nosaltres no perpetrem que això sigui un aspecte que ens deteriori com a país. Nosaltres, com a poble divers, ho farem notar.

Raquel Sanz

15 Mai 2019

Nosotros mismos desprotegemos nuestra intimidad

Filed under: Uncategorized — inesreydeolano @ 15:47

 

foto stories

Las redes sociales han provocado que nuestra vida íntima se convierta en pública

Hoy hemos leído que ha habido un ataque pirata informático a través de Whatsapp mediante el cual se ha espiado conversaciones telefónicas de abogados, periodistas y activistas. Con una simple instalación de un software espía en los dispositivos, los hackers han podido acceder a muchos datos, no solo los que han aparecido en las llamadas telefónicas, sino que este software ha permitido acceder a todos los datos de los dispositivos.

Este hecho me hace pensar en todo lo que nos reveló Edwar Snowden como algo nuevo, pero que ahora todos somos conscientes de ello. Nos espían. Nos miran. Nos controlan. Y es cuando salen noticias de este tipo, cuando nos quejamos. Cuando reivindicamos nuestro derecho a la intimidad. Pero yo me plateo, ¿de verdad nos preocupa nuestra intimidad? ¿Reflexionamos sobre qué es este concepto? Hoy en día parece que esta sociedad, más que preocupada por la intimidad, está obsesionada en exponerla.

Esta mañana quizá hemos leído que una joven de Malasia se ha suicidado con tan solo 16 años después de preguntar por Instagram si debía hacerlo o no. “Realmente importante. Ayúdeme a elegir Death /Life”, y la mayoría de los que respondieron votaron la primera opción. Me ha venido a la cabeza una palabra: intimidad.

Considero que hoy en día exponemos nuestras partes más íntimas, y las redes sociales fomentan este hecho. Compartimos lo que comemos, dónde estamos, con quién estamos. Compartimos nuestra ideología, lo que pensamos. Hasta incluso hay gente que llega a revelar auténticos secretos, como sus deseos de morirse. ¿Hacemos buen uso de nuestra intimidad exponiendo todo esto a nuestros seguidores de Instagram? El motivo principal por el que los hackers quieren entrar en nuestras redes es porque saben que allí van a encontrar información íntima.

La intimidad ha de ir de la mano de la confianza. Lo íntimo ha de ser compartido con personas que vayan a proteger eso que les estás ofreciendo. Considero, pues, que antes de quejarnos de que hay personas que irrumpen nuestra intimidad sin permiso, examinemos qué es la intimidad para nosotros y a quién se la compartimos.

Los gobiernos, la policía, los activistas y periodistas están poniendo los medios: leyes de protección de datos, ordenadores encriptados, herramientas como Protonmail y PGP para encriptar mensajes, llamadas seguras online… Pero no son suficientes. No son suficientes porque no defendemos y protegemos nuestra propia intimidad. Porque compartimos nuestras intimidades con cualquiera, sin darnos cuenta de ello. Retomemos aquello que sucedía sin tanta tecnología: la intimidad, cara a cara.

Inés Rey

Pàgina següent »

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.