Que tingui Grapa!

17 Mai 2019

“AMAITU DA”, O NO

Filed under: Uncategorized — joansoler11 @ 23:30
Tags: , , ,

“Amaitu da”, s’ha acabat. Aquestes són les paraules que tot just fa un any sentíem de la veu de Josu Urrutikoetxea en el comunicat que anunciava la dissolució d’ETA. Després de dècades de conflicte polític, social i militar, l’any 2011 el poble basc veia realitzat el primer pas per deslliurar-se de l’espiral de violència que portava més de 50 anys banyant de sang els seus carrers. El cessament definitiu de la lluita armada suposava el ferm compromís d’una de les parts cap a la resolució del conflicte i la consecució de la pau i el final de la repressió.

És comú sentir parlar als mitjans de l’herència d’ETA, de les víctimes, de la divisió, de la tensió i, perquè no, de la violència desfermada que, diuen, es viu als carrers de pobles com Altsasu. L’herència de la qual no és tan comú sentir parlar són els 252 bascos que encara queden presos i dispersos arreu del territori espanyol i francès, les seves famílies i els seus amics. És l’ús partidista què, amb bons rèdits electorals, ha fet el PP de l’Associació de Víctimes del Terrorisme. És com l’anomenada “lluita antiterrorista” va permetre la construcció de la teoria que el conflicte només es podia combatre amb més violència, com això va suposar la pèrdua de drets fonamentals a Espanya, i com encara ara ho paguem. Sí, ho paguem és present, primera persona i plural.

El darrer dia 16 de maig va ser un dia important per a la reconciliació a Euskadi segons els principals partits de l’Estat, després de conèixer-se la “gran notícia” de la detenció de Josu Urrutikoetxea. Dic la “gran notícia”, perquè així la van definir Sánchez, Casado i Rivera. Fruit de la col·laboració entre la Guàrdia Civil, la Germanderie i els serveis secrets gals, queia l’històric dirigent abertzale als Alps francesos, mentre es dirigia a tractar-se de la malaltia que pateix.

Josu Urrutikoetxea al costat dels seus fills al moment de sortir de la presó l’any 2000.

El procés de pau que portaria a la dissolució d’ETA l’any passat va tenir noms i cognoms, o almenys així ho ha explicat en diverses ocasions l’històric dirigent socialista Jesús Egiguren, que va ser l’elegit pel PSOE per dur a terme les negociacions amb la banda el 2006. De fet, Egiguren, qui sempre ha sostingut que el paper d’Otegi i Urrutikoetxea va ser clau en les negociacions, ha qualificat al recentment detingut com “l’heroi de la retirada”.

Mentre l’esquerra abertzale va fer el primer pas per a la consecució de la reconciliació, per l’altra banda se segueix perseguint, fins i tot als que van lluitar per la pau, es tanquen joves a la presó seguint els mateixos processos judicials que quan hi havia sang, es continua amb la política de dispersió i es continua censurant diaris i periodistes.

Després d’aquesta última detenció a deu dies de les eleccions municipals i europees, torna la pregunta de qui és beneficia de mantenir el conflicte viu. Un conflicte que no només dona rèdits polítics sinó que sosté tot un sistema judicial, ha justificat violacions de drets humans durant dècades i actualment és utilitzat per la dreta espanyola per justificar la violència policial a Catalunya i l’existència de presos polítics en comparar el procés català amb els anys d’ETA. Mentre interessi mantenir el conflicte viu, continuaran les represàlies i d’aquesta manera la reconciliació i la pau total a Euskal Herria es faran esperar.

Joan Soler

Anuncis

Apreciar gratis et amoris (o la importància de preservar les llengües)

Filed under: periodisme,Política,Sociedad,Uncategorized — raquelsanzigomez @ 18:03
Tags: , , , , ,

Escassos són els mitjans que en parlaran. I permeti’m dir-li, apreciat lector, que no es tracta d’un fet banal. Avui 17 de maig és el Dia de les Lletres Gallegues i, si bé podria ser tractat només a caire autonòmic, penso, innocentment, que erroni és no fer-ho a caire nacional.

Vinyeta periodística de Castelao a l’obra de Cousas


En temps on la demagògia regna en un país a bord d’unes eleccions europees i municipals, penso i insisteixo, candida, que parlar de les llengües de la terra és un acte essencial.


Amb l’aparició de partits que neguen la plurinacionalitat de la Península i detesten, menyspreen i neguen altres cultures que no siguin les pròpies de La Gran Pàtria, em sembla insòlita la manca global d’una apreciació per part dels mitjans, a parer meu, encara existent. El partit estrella d’aquestes mesures o formes de pensar és, sense cap sorpresa, Vox.


Estupefacció podria ser la paraula adient per expressar aquesta mancança. I és que, si una cosa cal deixar clara, és que no pots estimar una pàtria sense amar-la en plenitud. Cal doncs, en aquest país en el qual vivim, menys amor a la pàtria èpica espanyola i més estimar el que és únic per regions alhora que col·lectiu, ja que això modela el nostre present.


El gallec és una llengua que cada vegada més, la parla menys gent. No és un fet sorprenent. En societats multilingües, les llengües més parlades s’imposen, però no podem permetre un efecte homogeneïtzador. No podem permetre, lectors, que unes s’imposin sobre les altres i això no està a les mans de ningú més que nosaltres.


Nosaltres com a poble unit som els únics capaços d’enfrontar-nos a la demagògia dels partits que menyspreant part de la nostra cultura ens menyspreen a nosaltres per se. Som, benvolguts lectors, els encarregats de defensar la cultura enfront uns partits que juguen amb ella. Serà la nostra voluntat l’eina per frenar un aspecte de la demagògia actual, que és que Espanya és només allò que diu la dreta.


Espanya és Rosalía de Castro i Emilia Pardo Bazán. Espanya és plurinacional i aquell que no ho negui hauria, sens dubte, de fer-s’ho mirar. No podem permetre que alguns transvalorin allò que la cultura i els idiomes ens aporten, tal com va fer Vox amb una fotografia de Rosalía de Castro dins la seva propaganda política.

Captura on veiem que Rosalía de Castro apareix a la propaganda de Vox

Amb quina legitimitat un partit amb intencions de dissoldre les autonomies i les seves cultures pot usar una imatge com tal? Sense hesitació, això és una falta de respecte. Sense cap mena de dubte, això és prendre el pèl a una població que aprecia i valora la cultura d’allà on és o, si no és pròpiament seva, apreua allò que en pot extreure d’aquesta.

Revoco, lector, al ja dit. Defensar allò que forma part de la nostra cultura és fonamental. En una societat on la significació d’elements culturals va transitant, no tenim cap altra opció que la de plantar-nos enfront una demagògia que no entén de límits.

Nosaltres serem el seu límit. Nosaltres serem els encarregats de tornar la cultura i la diversitat lingüística a un punt d’unió i avantatge social. Nosaltres no perpetrem que això sigui un aspecte que ens deteriori com a país. Nosaltres, com a poble divers, ho farem notar.

Raquel Sanz

Bloc a WordPress.com.