Que tingui Grapa!

10 Mai 2019

Pablo ‘Fra-Casado’

Filed under: Partido Popular — merceginc @ 21:39
Tags: , , ,

Quan Pablo Casado s’imposava com a líder del Partit Popular, sabia que se li venia a sobre una àrdua tasca. D’ell depenia revalorar un partit que havia viscut bastants cops en els darrers mesos: l’escàndol del màster de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, la sentència del cas Gürtel, que eventualment va desembocar en la moció de censura de Pedro Sánchez, i en el conseqüent del pas del PP a l’oposició. Les propostes de Casado per tornar a presidir eren contundents: un viratge encara més cap a la dreta, la tradició i l’espanyolisme. Plantejaments com el del retorn a la llei d’avortament de 1985 avalaven aquestes intencions; l’hereu d’Aznar pareixia convençut que aquella era la fórmula infal·lible.

Encoratjat per fets com les eleccions andaluses, on varen guanyar a l’esquerra per primera vegada des de 1980, o la manifestació de Colon, Casado segurament ja es visualitzava a la Moncloa (malgrat la seva poca experiència i manca de trajectòria política). El cop del 28 d’abril va ser dur pels populars. Els resultats resultaven desmoralitzats per ells: havien perdut la meitat dels escons i assolien, així, el seu pitjor resultat històric. Les promeses de Casado de revalorar el PP quedaven en terra de ningú. I no tan sols això: amb les eleccions del 26 de maig, si el PP continua en caiguda lliure, Casado podria perdre la seva posició de líder de l’oposició a mans d’Albert Rivera.

Pablo Casado durant la presentación del programa de les eleccions europeos del 26-M. EFE.

El viratge cap a l’extrema dreta, que tant Casado creia que li atorgaria la presidència, ha estat precisament aquest que ara fa que vegi perillar el seu lloc com líder del partit. L’entrada de Vox al tauler de joc no ha fet, sinó, radicalitzar les posicions del Rivera i Casado, fins al punt de coquetejar amb la ultradreta i el feixisme. Propostes com la d’una reforma liberal del sistema fiscal i el reforçament de l’Estat s’ajuntaven amb altres com la de retransmetre corregudes de toros TVE o reforçar la Guàrdia Civil. Tot adreçat amb un fort nacionalisme i unes cullerades de 155 per fer front al tema de Catalunya. Tot plegat presentava un missatge inconsistent que a vegades resultava difícil traçar la línia divisòria entre el PP i Vox. Alguns companys de partit, com Cayetana Álvarez de Toledo, s’apuntaven a seguir aquesta línia; mentre que d’altres, més moderats, començaven a desconfiar de Casado.

Que el PP ha perdut el monopoli total dels vots de la dreta, és un fet inqüestionable d’ençà que Ciudadanos va entrar en escena. Però mentre que aquests últims es presentaven com una versió més jove i moderada, el PP podia apressar encara el vot més tradicional. Però, amb Vox tot això s’ha perdut. Semblant al que va passar als Estats Units amb Trump i Hillary Clinton, els votants més ultres potser veuen encarnat en un cert establishment (o “moderació”) del qual Abascal se n’allunya. Els Populars no han aconseguit assolir un discurs tan agressiu com el d’aquest últim, perdent així el sector d’aquell vot més nostàlgic amb el que encara contaven, a mig camí entre el feixisme del partit verd i la falsa moderació dels taronges.

Com ha dit Feijóo, els populars han triat l’estratègia equivocada. La radicalització de postures els ha fet perdre vots a mans del PSOE, i, sobretot, de Ciudadanos, que a vegades encara dur la màscara de partit de centre. El mateix Pablo Casado pareix adonar-se’n, tot i que un discurs situant-se ambguament dins l’esprecte polític de la centredreta no funciona. No tot és sol·luciona dient “Viva el rey” o abrigant-se amb la bandera d’Espanya. Sí el PP anhela aconseguir la seva postura anterior, o, almenys, una de menys desmillorada, necessita ser de veritat un partit de centredreta moderat, que no recordi a un partit franquista. Aquesta dreta civilitzada és la proposta de la qual actualment està mancat el panorama polític espanyol i que podria atorgar al PP part dels vots perduts. Casado té poc més de dues setmanes per a aconseguir-ho. Si no, segons les pronosticacions del CIS i amb un clima d’oposició crescent dins el partit, ja pot anar dient adéu al seu despatx de Ferraz.

Mercè Ginard Curient

Anuncis

El tirano y el usurpador

Filed under: Uncategorized — JAVIER CASTILLO @ 19:56
Tags: , , ,
Juan Guaidó y Leopoldo López. EFE/ Miguel Gutiérrez.

Sobre Venezuela se dicen muchas mentiras y pocas verdades incontestables. La realidad es que, mientras continúa la batalla mediática por imponer el relato, la geopolítica hace de las suyas. Ayer, el vicepresidente Mike Pence anunció que Estados Unidos rebajará las sanciones a los altos cargos del entorno de Nicolás Maduro que dimitan y precipiten la caída del gobierno bolivariano. El golpe de Estado de Juan Guaidó fracasó, pero la Administración Trump continúa con su estrategia desestabilizadora. En definitiva, nada nuevo en Latinoamérica. Estados Unidos quiere quitar a un dictador para colocar al suyo.

Efectivamente, Juan Guaidó es un usurpador que no descarta la opción militar para llegar al poder. El 23 de enero de 2019, se autoproclamó presidente encargado de Venezuela después de no haberse presentado a las elecciones presidenciales del país. Paradójicamente, la misma oposición venezolana que en 2015 obtuvo la mayoría absoluta en la Asamblea Nacional renunció, tres años más tarde, a participar en el proceso para elegir al máximo mandatario de la república bolivariana. Sorprendentemente, el candidato que ahora dice representar al pueblo se olvidó entonces del pueblo. Una nueva lección de la oposición venezolana: no te presentes a unas elecciones si no estás seguro de que vas a ganar.

Maduro tampoco se queda corto. Después de perder las elecciones legislativas, declaró en desacato a la Asamblea Nacional gracias a la complicidad del Tribunal Supremo de Justicia. Un año más tarde, boicoteó, con la ayuda del Consejo Nacional Electoral, el referéndum revocatorio que pretendía apartarlo del poder. Pero el tirano nunca se cansa de destruir los pilares de una democracia. En 2017, convocó elecciones constituyentes para establecer un parlamento paralelo al servicio del oficialismo. “El gobierno tiene que ser del pueblo, para el pueblo y con el pueblo”, dijo la semana pasada Nicolás Maduro. Sí, el mismo que ha creado una estructura de Estado al servicio de sus intereses.

Maduro y Guaidó se divierten mientras el país se desangra. Los dos líderes políticos se encuentran más preocupados en sus luchas personalistas que en garantizar el bienestar de sus compatriotas. Según la Organización de las Naciones Unidas, 2’8 millones de personas necesitan asistencia sanitaria, 3’7 millones presentan malnutrición y 4’3 millones tienen dificultades para acceder a agua potable. En medio de esta crisis humanitaria y de humanidad, los venezolanos se juegan mucho más que cuál de los dos déspotas se aloja en el Palacio de Miraflores. Los venezolanos se juegan su propia supervivencia.

La comunidad internacional, o eso que Noam Chomsky llama “término técnico para referirse a Estados Unidos y quién esté de acuerdo con él”, también es responsable de la situación a la que se ha llegado. Trump, como demostró ayer su vicepresidente, quiere acabar con Maduro a cualquier precio. No obstante, la vía pacífica es la única salida coherente en este caso, ya que las consecuencias de un conflicto armado pueden ser aún más devastadoras para la sociedad civil. El resto de los países occidentales también legitimaron a Guaidó pensando más en el deseo que en la realidad, pues el autoproclamado presidente encargado no ostenta ni el poder militar ni el administrativo. De hecho, España, que acoge al opositor Leopoldo López en su embajada de Caracas, se ve abocada a negociar de forma bilateral con un gobierno que no reconoce.

Las dos Venezuelas se niegan entre sí mientras el resto del mundo sigue atento a lo que sucede. La solución pasa por crear una mesa de diálogo en la que Maduro y Guaidó acuerden renovar tanto el poder legislativo como el ejecutivo mediante un proceso limpio y democrático. Mientras tanto, es revelador que ambos se consideren los representantes legítimos del pueblo y ninguno de los dos se atreva a celebrar unas elecciones. Lamentablemente, en Venezuela, todo el mundo es pueblo, pero sin el pueblo.

Javier Castillo

La junta directiva del Barça ha fracassat

Filed under: Uncategorized — Guillem Guardiola @ 15:54
Tags: , , , , ,

Anfield va ser l’escenari i el testimoni. El Liverpool va robar dimarts al Barça tota l’ambició i esperança d’aquest curs. Un sol partit. Ha fet falta només un mal partit del FC Barcelona perquè el paradigma de l’equip blaugrana hagi canviat de forma radical. La desfeta davant el conjunt anglès deixa una sensació d’incertesa molt desagradable. La junta directiva nedava plàcidament en una bassa d’oli i ara ha de fer malabarismes per administrar les restes del naufragi. L’equip de Josep Maria Bartomeu ha fracassat i queda bastant debilitat, a dos anys del final del mandat. Els pròxims moviments seran claus, tot i que molt condicionats per les limitacions econòmiques.

El mateix president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, va atendre els micròfons de Movistar Plus després del partit. El màxim responsable de la històrica desfeta blaugrana es va lamentar pel resultat, va demanar perdó als aficionats i va fer contínues referències al partit de Roma de la temporada passada. Concretament, la seva resposta va ser: “Ja hi haurà temps per reflexionar i donar explicacions. Hi ha una Copa del Rei per jugar en tres setmanes. L’any passat, a Roma, va passar el mateix. Difícil d’explicar. Ho farem internament. Ara toca jugar la Copa del Rei. Cal aixecar l’ànim i demanar disculpes a tots els seguidors del Barça”.

L’oposició reviu. Per un costat, Víctor Font prossegueix la seva precampanya. Joan Laporta, d’altra banda, ha anunciat la seva candidatura i exigeix ​​l’avançament de les eleccions. Laporta és l’únic president en la història del FC Barcelona que va aconseguir conquistar dues vegades la Lliga de Campions: el 2006, amb Frank Rijkaard a la banqueta, i el 2009, amb Pep Guardiola, com a part del primer triplet en la història de l’entitat. Més pressió per a una junta sense futur i poc acostumada a practicar moltes reformes de cop i a efectuar moviments agressius en els mercats. La veritat és que calen molts canvis. Aquest estiu serà clau.

Els jugadors també tenen la seva part de culpa. L’estil del Barça és Messi. I si Messi no hi és, no hi ha estil. I Messi, com qualsevol ésser humà, té les seves debilitats, la seva zona de confort, que és la Lliga. Les Champions no es guanyen només dient que les guanyaràs. Per descomptat que Boateng, Murillo, Vermaelen o Rafinha tenen les maletes preparades. Però el club necessita liquiditat, i el fitxatge més car de la seva història també té les portes obertes. Coutinho va aclarir la seva utilitat a Anfield i el club confia en la cotització que pugui mantenir a la Premier per desprendre’s del brasiler, assumint que en qualsevol cas l’operació deixarà pèrdues.

Leo Messi, després del 4-0 a Anfield

En aquest sentit, també la continuïtat d’Ernesto Valverde està a l’aire. Encara que al febrer va signar per una altra temporada, tècnic i club poden executar unilateralment clàusules de sortida al final de cada curs i les liquidacions estan pactades. Tot i això, és evident que l’entrenador no és el problema. L’agenda del Barça durant els pròxims dies serà crucial per a entendre la direcció del futur del club després del desastre del primer equip a la Champions League. Un pronòstic és clar. La junta directiva del club ha fracassat, i els seus moviments determinaran el futur d’aquesta. I també el de l’equip blaugrana.

Guillem Guardiola

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.