És el nou “hit” del moment. És la melodia que encarna l’essència política de tots els badalonins i, com a tal, són els acords (musicals i no tant) que ressonen pels carrers de la ciutat. La canten enfurismats els flequers del Forn Riera mentre couen massa una massa que acaba socarrimada. La dansen amb la mosca al nas els ferrers de Can Prim mentre forgen ferro, enllestint amb desgana les últimes comandes. La lletra diu així: “Jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluís Llach. Jo que porto els Segadors com a politò del mòbil, la senyera al balcó”.

A l’ajuntament, Jordi Serra (PSC) i Carles Sagués (ICV) l’escolten entresuats; nerviosos. Capcots, abaixen la mirada i fan un intent de tapar-se les orelles per esmorteir una ira que s’acumula a mesura que la cançó avança… Mentre es fonen en una trista abraçada de perdedors electorals sona un“Jo que sempre he defensat els productes de la terra”, entra Ferran Falcó (CiU), amb un posat esplèndid, i crida: “Ara m’he enamorat d’una “xoni” de Castefa! Oh García Albiol!”. Serra i Sagués li recriminen que s’ha confós de sexe i que és un “xoni”; no una “xoni”. Així mateix, argumenten que no és de Castelldefels, sinó que és de Badalona. No obstant, ell segueix cofoi.

Bé, l’amor no té fronteres, no? No obstant, sembla que quan es tracta d’interès tot dóna un tomb i els límits s’escurcen massa. Sembla que hi ha certa tendència per part d’alguns a no seguir la màxima “El més important és mantenir uns principis sense fi”.

I és que sembla que Falcó i companyia han oblidat la creixent identitat catalanista del partit convergent en els darrers anys. La notícia és clara: CiU i PP governaran Badalona. Podria ser, fins a cert punt, raonable. Ara bé, quan García Albiol representa el PP més extremista en política d’immigració, hi ha quelcom que grinyola. I grinyola més encara quan Oriol Pujol fuig d’estudi al·legant que CiU s’ha limitat a recolzar la força més votada del govern per un motiu de dubtable pes: ells, més que ningú, coneixen la repugnant sensació que suposa esdevenir la força més recolzada i no poder governar.

El preu de governar és compartir legislatura amb una persona que afirma que els romanesos vénen a robar? El preu de governar és treballar colze a colze amb algú que defensa que l’administració prioritza els drets dels immigrants per sobre de la resta de població?

Sincerament, amic Falcó, jo prefereixo que t’enamoris de qualsevol pagesota de l’Empordà menys “xoni”, menys xenòfoba, i molt més igualitària.

“Público,ca: adj. Perteneciente o relativo a todo el pueblo. m. Común del pueblo o ciudad” Real Academia Española

Perdoneu que rigui, ho faig per no plorar. I és que al final una ha d’arribar al punt de buscar la definició de la paraula públic/a al diccionari perquè, davant les incongruències que veig a la realitat que m’envolta, arribo a tenir certs dubtes sobre el significat real d’un terme tan bàsic com aquest. Els meus dubtes i reflexions paradoxalment venen d’aquell lloc que considero una de les principals font de coneixement de la societat: la universitat. Alguns exemples com UB, UPF, UPC… són organismes catalogats públics, i per tant d’accés a tothom. Ja, clar. Cal tenir en compte que aquesta és la pura teoria. Què us sembla si passem a la pràctica?

Avui mateix hi ha hagut una concentració a Palau Reial contra de les retallades a la Universitat de Barcelona. Demanen que no es faci cap acomiadament, la congelació de les taxes 2011-2012, disminució dels sous dels membres de l’equip de direcció… i es que la famosa crisi afecta també aquí i –cosa rara- ens toca en gran part pagar-la a nosaltres.

Recordem el passat per acabar d’entendre la situació actual. Als últims anys diversos plans han estat instaurats a les universitats començant pel Pla Bolonya i ara arribarà l’Estratègia 2015. Són mesures que, entre altre coses, tenen la finalitat d’internacionalitzar-nos i que Espanya no vagi tant a la seva bola. Fins aquí, ni mig problema. El que no és tolerable és que aquestes mesures perjudiquin als estudiants i fomentin la privatització. M’intentaré explicar breument.

Com el seu nom indica, el que es vol fer ara no és més que una estratègia. La proposta de reforma no és més que la continuació del procés engegat amb el Pla Bolonya. Dit d’una altra forma, Bolonya ha creat el sostrat necessari per poder desenvolupar tot un conjunt de reformes neoliberals en l’àmbit econòmic (en el marc de la universitat) i regressives pel que fa als drets estudiantils. L’Estratègia 2015 són aquestes reformes.

I em pregunto jo, si la universitat necessita remodelar-se per als estudiants, perquè ha de ser perjudicant-los? Se’ls puja les taxes considerablement, s’elimina la segona convocatòria, es canvien els plans d’estudis cada dos per tres… Pel que interpreto, per molt que diguin que busquen l’excel·lència, aquesta no és més que un eufemisme d’elitisme, la internacionalització no es més que una excusa per una competència salvatge i la universitat està vista com un gran motor econòmic.

Em sap greu però així ho sembla, i el més trist de tot és que prioritzin els interessos d’uns pocs sobre una cosa tan bàsica i alhora important com és l’educació. Aquest és un dels terrenys per on la política no hauria de moure’s ja que, no està bé que hi hagi cap tipus d’interès en l’educació més enllà de l’aprenentatge i la formació personal. I no s’ha d’oblidar mai que, com es deia al manifest de la PUDUP, l’Educació Pública és un dret i una necessitat social, no un privilegi. Dit això, i perdonin-me la redundància, no em queda més remei que animar a fer pública aquesta realitat i així lluitar per aconseguir una universitat verdaderament pública i de qualitat. Se m’entén? Pensem-hi i fem-ho públic. I en els dos sentits, si us plau.

Altres links d’interès:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/govern-reduce-144-millones-aportacion-las-universidades-1031029

http://www.nodo50.org/briega/?q=node/1112

Carla Zendrera Payeras

En el segon cas, tot és més esotèric. Trobarem, però, un petit deix de semblança amb el fenomen anterior. Si els elements que conformen tota una nació fossin genèticament iguals, no hi hauria avenç. Es viuria eternament en un entorn monotemàtic i conformista, o si més no, no hi hauria adaptació als canvis.

Esquerra Republicana de Catalunya té una llarga història. Aquest 2011 ja fa 80 anys de la seva existència. La seva fundació, l’any 1931, va suposar el punt de trobada de formacions polítiques (Partit Republicà de Catalunya, Estat Català i el grup Opinió) amb la voluntat de fer reconèixer, sobretot, la personalitat nacional de Catalunya, defensa dels drets de l’home, redistribució de la riquesa, federació amb els pobles ibèrics…I amb un programa social que s’estructurava en la plena llibertat sindical, el dret de vaga, defensa del salari mínim…

Ara, després de 80 anys (i després d’una guerra civil, una postguerra i una dictadura), Esquerra s’enfonsa. La desfeta electoral en les Eleccions al Parlament del 28 de novembre i de les Municipals del 22 de maig, està fent retrocedir el partit republicà a ritme vertiginós.Davant del fracàs, hi va haver una dimissió en bloc, que ara culmina amb la baixa de Josep-Lluís Carod-Rovira. L’ex vicepresident del govern i ex president d’ERC demostra una falta de respecte cap al partit, als militants i simpatitzants fent aquest acte i justament en aquest precís moment convuls per a Esquerra. És una ratificació del que s’entreveia: una desentesa total del grup polític que ja no li pot oferir mèrits com els que s’ha anat apropiant al llarg del seu mandat.

Malgrat que un dels possibles aspirants a dirigir la formació, Joan Ridao (l’altre, Oriol Junqueras), ha intentat treure ferro a la situació general de desemparament, és un fet que la visió que ens donen als ciutadans és de desencarrilament i desconcert. A més, la nul·la generositat que desemboca sovint en els personalismes hi és ben palesa. Les especulacions també han jugat un paper important els últims dies en l’executiva d’ERC: es “rumorejava” sobre les males relacions entre dirigents i la discrepància d’idees.

La ideologia del partit, però, segueix sent ferma. Els ànims d’ERC rosen el terra, però potser una nova executiva pot impulsar de nou el partit tal i com Carod-Rovira ho va fer l’any 1996, aconseguint 23 diputats, el millor resultat de la història del partit des de després del Franquisme.

Esquerra Republicana de Catalunya s’enfonsa, però no mor. Només canvia i evoluciona gràcies a les seves diferències. La continuïtat ja fa temps que la tenen assegurada.

Marta Vilageliu Arnella

Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta. Anònim

Segurament les seguidores de Maznah Taufik i el seu Club de les  Dones Obedients de Malàisia no han llegit mai aquest vers (i dubto que ho facin). Pertanyen a un club que promou que la causant de molts problemes familiars a Malàisia és la desobediència de la dona vers el marit. Fruit d’això, la finalitat del “club” és “ensenyar” a les dones a comportar-se bé, no contestar al marit i fer tot el que calgui per no trencar el matrimoni. Les dones de Malàisia diuen que és per evitar més divorcis del compte i rebaixar la violència domèstica. Segur! Abans prefereixo la iniciativa d’oferir llunes de mel on s’assessorin les parelles.

Però, exactament, què defensa aquest club? Doncs, per exemple, que si un home pega la seva dona és perquè aquesta s’ho mereixia, perquè no escoltava el seu marit. També, que la única funció de la dona és estar guapa per quan el seu espòs arribi de treballar. A què em sona tot això? A sí, ja me’n recordo. Franco deia el mateix. Si fa no fa, una cosa semblant: “La mujer debe estar guapa para su esposo, que llega cansado de trabajar y no tiene por que aguantar quejas superfluas”.

El més greu del cas no és que hi hagi aquesta mentalitat, que també, sinó els seguidors que pugui arrastrar. En el franquisme eren moltes les dones que creien que la seva única funció era cuidar el marit i els fills. Anys després, quan se suposa que la societat ha evolucionat, ens trobem amb declaracions com aquestes, retrògrades i velles.

No s’hauria d’actuar per aturar aquesta mena de pensament que atempta contra la integritat de la dona? No es parla sempre que hi ha d’haver igualtat entre homes i dones? Sembla que només són paraules buides perquè quan veus la teoria portada a la pràctica és un fracàs. No cal anar molt lluny per veure actuacions que segueixen les directrius de Maznah Taufik. Ni tan sols cal anar a països àrabs. A casa nostra mateix segur que encara hi ha gent que pensa d’aquesta manera i és molt trist.

Segur que si Olympe de Gouges, Montserrat Roig o Maria Mercè Marçal s’aixequessin de la tomba i veiessin com està el panorama en ple segle XXI no s’ho creurien. Elles que van lluitar perquè la dona no estés menystinguda per l’home, veure com les mateixes afectades creuen en quatre deplorables directrius és llastimós. De què va servir tot el que van fer i per tot el que van lluitar si encara hi ha reminiscències d’un passat masclista que encaixona les dones i les estigmatitza?

Potser estaria bé que totes aquestes seguidores de Taufik llegissin uns versos de Maria Mercè Marçal que diuen així: Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament.

Helena Xirgu

Cada cert temps apareixen als mitjans petites històries que ens omplen d’esperança. I és que, de tant en tant, necessitem una dosi d’herois quotidians. Que hi hagi un tiroteig a Mèxic entre dues bandes rivals fa molt de temps que ha deixat de ser notícia. Que es produeixin morts a causa dels enfrontaments entre càrtels, també. Però que una mestra aconsegueixi mantenir la tranquil·litat entre els seus alumnes durant un tiroteig, ja és una altra cosa; sobretot si ho fa cantant una cançó tots estirats a terra; i més encara si se’n tenen imatges.

Tota l’escena es veu al vídeo, gravat per la mateixa mestra amb el seu telèfon mòbil i difós ràpidament per Internet. Les televisions mexicanes s’han encarregat que les imatges arribin a tots els racons del país, i la xarxa ha seguit la feina; el vídeo s’ha estès arreu del món. Segons l’educadora, quan va veure que els nens li feien cas i estaven tranquils, va decidir enregistrar-ho tot per tenir evidències que seguia el protocol.   

Des de fa poc més d’un any, Monterrey s’ha convertit en el camp de batalla entre dos càrtels. De moment, l’enfrontament ha deixat 1.200 morts. Les autoritats de Nuevo León, estat del nord del país, van decidir instruir els mestres de la ciutat per a què sabessin reaccionar en aquests casos. Així, la supermestra, Martha Rivera, no va fer res més que aplicar els protocols de seguretat correctament. Però això va ser suficient per commoure tot el país.

Les autoritats d’aquest estat han reconegut el valor i coratge de Martha Rivera i l’han homenatjada. L’heroïna del moment, però, dóna el mèrit als nens i assegura que tots els professors actuen així. Al cap i a la fi, si no haguessin aparegut les imatges, mai ningú no hauria sabut res d’ella i la seva història.

A vegades és necessari que persones anònimes es converteixin en herois momentanis. D’aquí unes setmanes, si algú demana qui és Martha Rivera, probablement ningú no sabrà respondre. Però la mestra d’una petita escola del centre de Monterrey ha estat i serà l’heroïna d’uns nens que, quan siguin grans, recordaran un tiroteig sota les “gotes de pluja de xocolata”.

Margalida Vidal Barceló

Hace una semana saltó en Alemania la alerta de una epidemia causada por la bacteria Escherichia coli, y según una ministra hamburguesa, Cornelia Prüfer-Storcks, esa bacteria procedía de unos pepinos españoles (será que a ella tampoco le gustaba encontrarse estos vegetales en las hamburguesas…). La cuestión es que ahora parece ser que las pruebas que sirvieron para incriminar a estas hortalizas españolas no fueron realizadas adecuadamente. Ya que se hizo tan solo sobre la base de tres muestras, y por eso las empresas españolas que habían realizado los controles sobre esos productos piden indemnizaciones. A la vez que lo piden numerosas empresas agrícolas.

Porque el hecho es que esta alarma ya ha dañado la imagen de los productos españoles hacia el mercado exterior, y como dicen, es muy fácil perder la buena fama pero muy difícil recuperarla (no podemos olvidar que el #spanishcucumber ya es trending topic en twitter). Y por ese motivo ya han empezado numerosas campañas e iniciativas de todo tipo para conseguir reactivar el consumo del pepino español.

Y es que la bacteria ya ha sido detectada en doce países (Alemania, Austria, República Checa, Dinamarca, Francia, Holanda, Noruega, España, Suecia, Suiza, Reino Unido e Estados Unidos), aunque es en el norte de Alemania (zona de Hamburgo y alrededores), donde se sitúa el foco. De hecho en esta área ha habido 1.213 de los 1.823 enfermos detectados y 16 de los 18 que han fallecido en Alemania, y el resto están relacionados con ella. Es por eso que la Organización Mundial de la Salud (OMS) ha señalado que es posible que la exposición a esta bacteria esté limitada a esa zona.

La OMS, además, ha confirmado que la bacteria se transmite de persona a persona a través de las heces o por la vía oral. Pero aun así, y para alimentar más las dudas, la causa de este brote sigue siendo un misterio, ya que se comenta incluso que los pepinos pudieron contaminarse al caer un palé en el mercado de Hamburgo.

Pero desde el primer momento fuimos los españoles los que tuvimos que comernos el marrón. Se dice en alemán de quien tiene mucho amor propio que es “orgulloso como un español”: Stolz wie ein Spanier! Pero no sé yo quien es el orgulloso… Y es que fue a ellos a quienes les importó un pepino echar la culpa a los españoles sin tener unas pruebas solidas en las que apoyarse. Quizá nosotros también deberíamos cambiar nuestro gato encerrado por un “huele a alemán”.

Cristina Vilà.

Aquest cop, els afectes positius del bilingüisme han sortit a la llum a través dels estudis d’una professora canadenca, Ellen Bialystok. La neurocientífica dela Universitatde York porta 40 anys investigant la sociolingüística, concretament la coexistència de dues llengües en un mateix parlant, i, per fi, ha arribat a sòlides conclusions. L’ús habitual de dues llengües retarda l’aparició dels símptomes de l’Alzheimer fins a 6 anys. “Això no significa que els bilingües no en pateixin, sinó que mentre la malaltia arrela al cervell són capaços de continuar funcionant a un nivell més alt”, assenyala la professora.

Com ja havia afirmat l’any 2004, “a l’hora d’envellir, els bilingües conserven millor les capacitats cognitives”. Per tal de comprovar els resultat, Bialystok va analitzar 400 casos d’Alzheimer, que li van servir de base per l’actual estudi. I, certament, aquesta malaltia neurodegenerativa afecta abans a la gent que parla una sola llengua que a les persones que n’usen dues regularment.

Tan mateix, l’estudi revela que els bilingües tenen la capacitat de resoldre problemes abans i no perdre la concentració fent dues tasques alhora. Ja que el “cervell es torna més eficient” pel fet d’estar més acostumat a escollir una llengua o altra. I, per altra banda, augmenten les connexions neuronals gràcies al coneixement de dues llengües alternes.

 Amb tot, sembla que la resta d’Espanya té un motiu més per envejar-nos. I nosaltres, una raó més per seguir lluitant pel català. Al menys aquí veiem el bilingüisme com un element positiu i no només com un tret de no cohesió. Per les avantatges del bilingüisme i pel català, que és la llengua materna i pròpia de Catalunya com ho referma l’Estatut, hem de seguir sent el que som i no deixar que ningú ens ho prengui.

Ariadna Vaz

Links:

http://www.ara.cat/societat/bilinguisme-retarda-laparicio-simptomes-lAlzheimer_0_491951403.html

 http://www.psychologicalscience.org/journals/cd/19_1_inpress/Bialystok_final.pdf

Años después, se convirtió en el protagonista de mis lamentos. Le otorgué una importancia inmerecida: él y sus amigos tenían la exclusividad de mi odio, y ahora siento que hubiera sido así. He aprendido que hay personas malas, que ni siquiera tienen la excusa de encontrarse bajo los efectos de estupefacientes o algún trastorno mental que nos permita salvar, en ellos, una pizca de calidad humana. Fríos como el témpano.

Como  Ratko Mladic, el carnicero de Srebrenica. Desde la guerra, en 1992, he intensificado mis fuerzas para gritarles a mis vecinos que no hay que olvidar. Han pasado casi dos décadas,  pero los responsables no son, ahora, menos culpables.  Hoy al fin comparece, por primera vez, ante el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia (TPIY), en la Haya.

No podré ver su comparecencia por la tele. La rompí de un golpe hace días, cuando me enteré de que, antes de extraditarlo, los médicos de Belgrado debían decidir si estaba en condiciones de asistir. Sentí que la rabia se apoderó de mí. La familia y su abogado alegaron, tras su detención el 27 de mayo, que, como prófugo de la justicia, había sufrido un infarto cerebral y su mano se encontraba inmovilizada: no estaba en condiciones de declarar por sus crímenes de guerra”.

Quizás esa niña no existió. O simplemente es la voz de sus víctimas. Lo siento, soy inmune ante el dolor de Mladic. ¿Por qué se llevó la vida de 10.000 bosnios en Sarajevo? ¿Les preguntó, el 11 de julio de 1995, en el mayor asesinato en masa después de la Segunda Guerra Mundial, a las 8000 víctimas de Srebrenica, si les apetecía morir? ¿Le tembló el pulso?

Sara Torremocha

http://www.lavanguardia.com/internacional/20110601/54164316731/mladic-comparecera-el-viernes-por-primera-vez-ante-el-tribunal.html

http://www.lavanguardia.com/internacional/20110527/54160759964/mladic-se-enfrenta-a-un-tribunal-que-no-condeno-a-sus-jefes-politicos.html

Què idiota. Pensava que ja ho havia vist tot. Només 21 anys i ja creia que ho havia vist tot, a la meva Badalona. He vist la Rambla plena de gent  els diumenges mentre jo aprenia a anar amb bicicleta. He vist  el mar gris de tempesta des de la finestra de l’escola. He vist la Plaça de la Vila en silenci, expectant, mentre feia d’anxaneta. He vist sortir els veïns de casa amb cassoles per protestar contra la guerra. He vist com els correfocs omplien els carrers de llum i festa. -Jo ho he vist tot, pensava. Què ingènua. Però mira, m’he anat adonant, des de fa un temps, que estava equivocada.

Com aquell que es nota una contractura a l’esquena, jo he percebut que, des de fa un parell de mesos, porto una versió de la veu en off de la pel·lícula Hiroshima, Mon Amour enganxada a l’espatlla. −Tu no has vist res a Badalona, tu no has vist res a Badalona, diu. És una veu masculina, repetitiva però sensual. Quasi no te’n adones, però d’una manera molt subtil, el discurs va calant, de mica en mica, a poc a poc, i al final, fa mal. Al principi no la vols escoltar: -Xenofòbia a Badalona, vols dir? Va, calla. Però per sota la taula, claves una mica les ungles a la cuixa perquè saps, en el fons, que et preocupa. I un altre cop la mateixa veu: −Tu no has vist res a Badalona, tu no has vist res. I vas seguint les enquestes i vas pensant que no pot ser. Que la Badalona que tu veus no és la que surt a les notícies. Que la Badalona en la que tu has crescut no es basa en la demagògia i l’anticatalanisme. Que els colors blanc i blau només l’has vist al cel d’estiu i a l’orxata de Can Soler. I va passant el temps, i només esperes que no sigui veritat.

I de sobte, final de l’escrutini. Demà ja saps que a la universitat t’esperen uns quants copets a l’esquena: compassius però amb un toc burleta. Ja se sap, és Badalona, deuen pensar. Doncs sí, és la meva ciutat, no la conec. La Badalona que no conec no és prop del mar ni té carrers amples amb arbres a banda i banda. La Badalona que no conec és una ciutat que s’estén cap a la muntanya amb carrers de fort pendent, blocs de pisos alts i places estretes. La Badalona que no és el barri del centre conforma el vot de 74.000 persones que han apostat per un gir de càstig, que s’han aferrat a algú que potser, per primer cop, els ha proposat ‘solucions dràstiques’ per problemes amb els que ells conviuen cada dia. Una Badalona que els que vivim prop de la Rambla ens dediquem a ignorar perquè ‘no fa bonic’.

Potser té raó la veu que fa temps que em persegueix, potser no en sé res de la meva ciutat. Però la Badalona que jo vull és una ciutat que sigui notícia per la seva cohesió social i per la seva convivència multicultural. Una Badalona participativa de la que tots ens puguem sentir orgullosos pel seu compromís i la seva solidaritat. Una ciutat plural i amable, amb més arbres i menys pamflets que instiguin a l’odi. Vull que la paraula Badalona és deslligui de l’epítet “incívica” i que titulars com Badalona, Mon Amour no descriguin una paradoxa inconcebible.

http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/Lhora-veritat-CiU_0_489551058.html

Júlia Talarn

Cuando entraste en la academia tenías ideales. Creías en la justicia, en la igualdad, en la libertad… y todavía eras muy joven. Sentías que ibas a proteger a tus conciudadanos, que ibas a velar por sus derechos, que ibas a ser el centinela de su sueño. Pero todo se tuerce y las ilusiones se derrumban lentamente, grano a grano, como castillos de arena ante el soplido de un niño. Nunca lo olvides: ‘la violencia es el miedo a los ideales de los demás.’¹

Y tú tienes miedo. Te da miedo defender las mismas ideas que tus víctimas. Te gustaría quitarte esta máscara, estrecharles las manos y decirles cuánto los entiendes, cuánto compartes sus reivindicaciones, cuánto los amas. Pero no puedes. No puedes y tienes que avanzar como una exhalación, con paso firme y porra en alto, amenazante. Oculto tras esa coraza, tienes que convertirte, como todos, en un villano sin rostro.

Cuando te acerques a ellos, no sufras. Intenta no fijarte en sus caras de terror porque si lo haces, si ves brillar en sus ojos el temor a tu agresividad, si ves lucir en sus pupilas la determinación a resistir, querrás abrazarles, querrás quererles. No llores, el ser humano es bueno por naturaleza, créeme, lo es. Son las circunstancias, la sociedad lo que lo puede convertir en alguien capaz de hacer daño. Y tú no quieres hacer daño a nadie, solo quieres ser feliz y hacer feliz a los demás, no obstante, no tienes elección. Piensa en tu mujer, en tus hijos; no puedes abandonarlos. Nadie dijo que iba a ser fácil.

Comprenderás que hemos fracasado. Millones de años de historia, guerras y más guerras, y no hemos aprendido nada. No sabemos escuchar y pronto no sabremos ni hablar. Pero confía en mí cuando te digo que ’llegará el día en que prevalecerá la verdad y el amor entre los hombres por encima de la violencia y la opresión.’² y los que derramábamos sangre sobre las esperanzas de un mundo mejor recibiremos el perdón de aquellos a quienes golpeamos sin sentido.

Sin embargo, de momento, acéptalo. Aceptémoslo. Nos hemos convertido en crueles marionetas de un sistema que sigue utilizando la violencia como método de resolución de los conflictos. Ellos mandan y nosotros ejecutamos con brazo de hierro. ¡Qué más da si ‘lo que se obtiene con violencia solamente se puede mantener con violencia’³ ! Escogimos ser policías y debemos cumplir con nuestro deber. Así que coge el arma, ponte el casco y esconde el hombre que eres tras la máscara. Tenemos trabajo.”

Albert Sort Creus

_______________

^1,3 Mahatma Gandhi (1869-1948): advocat, pensador i polític indi

² Tenzin Gyatso (1935): Dalai Lama

_______________

Links:

http://www.ara.cat/el_radar/Cops-porra-dindignats-resistencia-Catalunya_3_490180979.html

http://www.youtube.com/watch?v=Geg_6Xoy04s&feature=player_embedded#at=24

http://www.facebook.com/#!/Acampadabcn?sk=app_160628063962200