Les espècies i les nacions sempre han tingut el mateix objectiu: refermar la identitat i assegurar l’evolució. En el primer cas, si la reproducció és sexual, els nous individus són el resultat d’entrellaçaments genètics que afavoreixen la barreja dels gens i, per tant, la pluralitat dins d’una mateixa espècie. Gràcies a aquestes petites diferències, l’espècie evoluciona i s’assegura la continuïtat.
En el segon cas, tot és més esotèric. Trobarem, però, un petit deix de semblança amb el fenomen anterior. Si els elements que conformen tota una nació fossin genèticament iguals, no hi hauria avenç. Es viuria eternament en un entorn monotemàtic i conformista, o si més no, no hi hauria adaptació als canvis.
Esquerra Republicana de Catalunya té una llarga història. Aquest 2011 ja fa 80 anys de la seva existència. La seva fundació, l’any 1931, va suposar el punt de trobada de formacions polítiques (Partit Republicà de Catalunya, Estat Català i el grup Opinió) amb la voluntat de fer reconèixer, sobretot, la personalitat nacional de Catalunya, defensa dels drets de l’home, redistribució de la riquesa, federació amb els pobles ibèrics…I amb un programa social que s’estructurava en la plena llibertat sindical, el dret de vaga, defensa del salari mínim…
Ara, després de 80 anys (i després d’una guerra civil, una postguerra i una dictadura), Esquerra s’enfonsa. La desfeta electoral en les Eleccions al Parlament del 28 de novembre i de les Municipals del 22 de maig, està fent retrocedir el partit republicà a ritme vertiginós.Davant del fracàs, hi va haver una dimissió en bloc, que ara culmina amb la baixa de Josep-Lluís Carod-Rovira. L’ex vicepresident del govern i ex president d’ERC demostra una falta de respecte cap al partit, als militants i simpatitzants fent aquest acte i justament en aquest precís moment convuls per a Esquerra. És una ratificació del que s’entreveia: una desentesa total del grup polític que ja no li pot oferir mèrits com els que s’ha anat apropiant al llarg del seu mandat.
Malgrat que un dels possibles aspirants a dirigir la formació, Joan Ridao (l’altre, Oriol Junqueras), ha intentat treure ferro a la situació general de desemparament, és un fet que la visió que ens donen als ciutadans és de desencarrilament i desconcert. A més, la nul·la generositat que desemboca sovint en els personalismes hi és ben palesa. Les especulacions també han jugat un paper important els últims dies en l’executiva d’ERC: es “rumorejava” sobre les males relacions entre dirigents i la discrepància d’idees.
La ideologia del partit, però, segueix sent ferma. Els ànims d’ERC rosen el terra, però potser una nova executiva pot impulsar de nou el partit tal i com Carod-Rovira ho va fer l’any 1996, aconseguint 23 diputats, el millor resultat de la història del partit des de després del Franquisme.
Esquerra Republicana de Catalunya s’enfonsa, però no mor. Només canvia i evoluciona gràcies a les seves diferències. La continuïtat ja fa temps que la tenen assegurada.
Marta Vilageliu Arnella
