El soroll dels trets provinent de la finestra de l’aula va creixent. Els nens s’estiren a terra seguint ordres de la seva mestra, que no para de dir-los que no els passarà res dolent. Però els ulls com plats dels infants mostren els seus dubtes. Un únic argument els acaba de convèncer: “cantem una cançó?”. La mestra comença amb la melodia (“si las gotas de lluvia fueran de chocolate, me encantaría estar ahí! Quién quiere chocolate?”) i els alumnes segueixen el joc (“yo!”). I el soroll de les bales queda en un segon pla, de fons de les “gotes de pluja de xocolata” que canten tots junts.
Cada cert temps apareixen als mitjans petites històries que ens omplen d’esperança. I és que, de tant en tant, necessitem una dosi d’herois quotidians. Que hi hagi un tiroteig a Mèxic entre dues bandes rivals fa molt de temps que ha deixat de ser notícia. Que es produeixin morts a causa dels enfrontaments entre càrtels, també. Però que una mestra aconsegueixi mantenir la tranquil·litat entre els seus alumnes durant un tiroteig, ja és una altra cosa; sobretot si ho fa cantant una cançó tots estirats a terra; i més encara si se’n tenen imatges.
Tota l’escena es veu al vídeo, gravat per la mateixa mestra amb el seu telèfon mòbil i difós ràpidament per Internet. Les televisions mexicanes s’han encarregat que les imatges arribin a tots els racons del país, i la xarxa ha seguit la feina; el vídeo s’ha estès arreu del món. Segons l’educadora, quan va veure que els nens li feien cas i estaven tranquils, va decidir enregistrar-ho tot per tenir evidències que seguia el protocol.
Des de fa poc més d’un any, Monterrey s’ha convertit en el camp de batalla entre dos càrtels. De moment, l’enfrontament ha deixat 1.200 morts. Les autoritats de Nuevo León, estat del nord del país, van decidir instruir els mestres de la ciutat per a què sabessin reaccionar en aquests casos. Així, la supermestra, Martha Rivera, no va fer res més que aplicar els protocols de seguretat correctament. Però això va ser suficient per commoure tot el país.
Les autoritats d’aquest estat han reconegut el valor i coratge de Martha Rivera i l’han homenatjada. L’heroïna del moment, però, dóna el mèrit als nens i assegura que tots els professors actuen així. Al cap i a la fi, si no haguessin aparegut les imatges, mai ningú no hauria sabut res d’ella i la seva història.
A vegades és necessari que persones anònimes es converteixin en herois momentanis. D’aquí unes setmanes, si algú demana qui és Martha Rivera, probablement ningú no sabrà respondre. Però la mestra d’una petita escola del centre de Monterrey ha estat i serà l’heroïna d’uns nens que, quan siguin grans, recordaran un tiroteig sota les “gotes de pluja de xocolata”.
Margalida Vidal Barceló
