Alguns homes bons

El passat 19 de juny moria Vicenç Ferrer com a conseqüència d’una embòlia que havia sofert mesos enrera. Es tracta d’una mala notícia per tots aquells que, amb certa ingenuïtat, encara creiem que un altre món és possible.

Vicenç Ferrer, nascut l’any 1920, va patir el sofriment en primera persona al veure’s involucrat en la Guerra Civil espanyola. Com a combatent del bàndol republicà va patir la derrota i l’exili, i fins i tot va passar per un camp de concentració. Tot i això, l’any 1944 entrava a la Companyia de Jesús amb una convicció que no l’abandonaria fins la seva mort. Aquesta inquietud el portaria fins les zones més pobres de la Índia, fixant la seva residència a la regió d’Anantapur. Dedicat a l’escolarització dels més joves i preocupat per la salut dels més desfavorits, va xocar amb molts murs, entre ells alguns aixecats des del seu propi bàndol. Això el portaria a abandonar els jesuïtes i crear una fundació amb el seu nom, sota la que buscaria el finançament tant necessari per dur a terme els seus projectes filantròpics.

En l’època en la que ens ha tocat viure, aquesta història vital excepcional no sorprén tant pel seu caràcter exemplificador sinó pel seu éxit. Ferrer definia la felicitat com l’equilibri entre la satisfacció d’un mateix i la dels altres. Actualment, les mirades que es posen sobre l’antic jesuïta són per meravellar-se d’un estil de vida envejable: la d’algú que ha trobat la felicitat. Això ens hauria de moure a la reflexió, hauriem de preguntar-nos fins a quin punt la nostra felicitat depén de la dels altres i quina és la nostra part de responsabilitat en un món que és la suma d’un gran nombre de voluntats.

Un altre exemple digne d’admiració és el de Pere Casaldàliga, fundador d’una missió al Mato Grosso, a Brasil. Un altre ésser humà excepcional que ha dedicat la seva vida a la lluita contra les injustícies i la pobresa. Fins a quin punt és necessari recordar avui en dia, entre crits, desgràcies i baralles, la tasca de persones que donen la seva vida a la humanitat.

Però, realment, no es tracta de marxar a la Índia o al Brasil. Tot és tan simple com recordar que la felicitat, en part, es troba en la nostra relació amb els altres. L’exemple de Vicenç Ferrer ens ha de servir per recordar el que significa ser una bona persona i, perquè no, intentar-ho.

Víctor Farradellas.

El derecho a la intimidad vs. el derecho a la verdad

Invitados en la casa de Berlusconi

La violación de la intimidad por parte de los periodistas es un tema candente en nuestra sociedad. El dolor de las víctimas en tragedias, en accidentes. El dolor de los familiares. La prensa amarilla, la rosa…
Ahora, sin embargo, se contraponen dos temáticas bastante particulares: el derecho a la intimidad vs. El derecho a la denuncia. Las fotografías que El País publica sobre Berlusconi y su posterior denuncia y veto nos enseña que hay dos temas que deberían preocupar por igual a los periodistas: el derecho a la intimidad de las personas, ya sean públicas o privadas y el hecho de que con éstas fotos se quiere hacer una denuncia pública de los abusos de Berlusconi. En éste caso, ¿qué es más importante? ¿Que Berlusconi pueda hace lo que quiera cuando y donde quiera o que se denuncie una situación ilegal de utilización de propiedades del gobierno para uso lúdico personal, hasta para trasladar a amigos cuando él no va a bordo?

Es evidente que, como periodistas, nos tiene que preocupar no faltar a la intimidad de los personajes, pero si hacemos uso de las características que tendrían que cumplir los periodistas, no hay duda. La verdad que se cuenta sobre una realidad desconocida por la audiencia (éste uso indebido), el interés público que suscita, la independencia con la que el periodista ha tratado el tema, (aunque Berlusconi sea el propietario del mayor grupo de comunicación de Italia), la crítica que hace y la verificabilidad en fotografías, hacen que el periodista pueda decir que ha realizado su trabajo.

También es extraño que, de momento, Berlusconi sólo haya anunciado que se querellará contra El País, aunque muchos otros medios hayan reproducido las imágenes. En España, la visión de dos grupos mediáticos tan importantes como Gestevisión (Telecinco), con el 50% de propiedad por parte de Berlusconi, y el diario del Grupo Prisa, si más no, impacta, y hace pensar en otras guerras a parte.

Mercè Castellvi Locutura

Catalunya, la (molt) maltractada

La freqüència amb la que els pobles i ciutats de Catalunya apareixen als mitjans de comunicació és directament proporcional a l’odi que molts dels editors, periodistes, polítics i simples ciutadans tenen cap als territoris de parla catalana i tot allò que hi té relació. Però n’hi ha més. Perquè sorprèn, per dir alguna cosa, que la segona comunitat autònoma (que lleig que sona…) en nombre d’habitants de l’estat espanyol sigui maltractada i vexada contínuament pel govern central i els seus electors.

El fet de tenir una cultura pròpia, unes tradicions i una manera de veure el món (i a si mateixos) han fet i fan dels catalans un element perillós per Espanya. I és que el matrimoni concertat, que va començar amb la batalla d’Almansa i es va consumar amb el Decret de Nova Planta del 1716, ha patit nombrosos altibaixos. Des de la Setmana Tràgica, la República Catalana de Macià i la Guerra Civil i el posterior franquisme, la situació no ha estat fàcil i ha anat calant en el subconscient de la gent de l’estat i, sobretot, del poder.

Però Catalunya no pot més. El donar sense rebre, el desgast econòmic no ajuda. I és que per bé que és de les capdavanteres a l’hora d’aportar diners a les arques de l’estat, les balances fiscals presentades el govern el passat juliol demostren que és el tercer territori amb més dèficit. I això es nota a tots els nivells. Tot plegat sense comptar que el partit que governa és del mateix color que el de la capital del regne, que la oposició (nacionalista!) pacta indiscriminadament amb l’única intenció d’aconseguir la poltrona i que un “aprovaré…” és el refotut leit motiv de molts catalans cada cop que agafen (i esperen) el tren, el metro, el cotxe, duen el nen a escola o al metge.

Exemples n’hi ha a cabassos. I és que mentre que al centre d’Espanya l’AVE és una realitat, a Catalunya no és més que un holograma que funciona (oh, meravella!) des del febrer de 2008 i només direcció (crua realitat!) al centre del seu món, Madrid. Per no parlar del conegut pels catalans concepte d’autopista (de pagament, és clar) i les inexistents autovies (gratuïtes), a les que, com els bitllets de 500 euros, només veus (amb sort) un cop a l’any. O els barracons (mòduls prefabricats en versió oficial) que donen aixopluc als centres educatius.

I tot això passa en un país on el 84% de la població viu a les àrees metropolitanes de les quatre principals ciutats, que ocupen, per contra, un 5% del territori . És per això que moltes localitats estan perdent i perdran en els propers anys els seus habitants, el camp queda desert (les ajudes de la unió europea miren més cap al sud) i els crits dels nens només ressonen a les muntanyes els caps de setmana i durant les vacances d’estiu.

Per això sobta llegir a algú que explica (o opina) que a Castella estan tant malament. Les dades parlen per si soles. Tres mostres: Una esperança de vida superior a la dels espanyols, una taxa d’ATUR tres punts menor que la de Catalunya i una balança fiscal positiva. Ah! I els estudiants tenen beques de 1200 euros per treballar de pràctiques a l’estiu. Que no estáis tan mal, hombre!

Jordi Collell i Codina

La gripe mediática

Después de dos meses y medio de alarma global por la gripe A, la Organización Mundial de la Salud ha decidido que en el futuro revisará su sistema de niveles de alerta ante una enfermedad.

 La actual clasificación -que sólo tiene en cuenta la propagación geográfica y no contempla el criterio de gravedad- ha sido en parte la responsable de la injustificada ola de pánico mundial ante una gripe de fácil contagio pero de leve intensidad y rápida curación. Pero el sistema de alertas de la OMS no es el único responsable de la virulencia con que se ha extendido el miedo entre la población. Los medios de comunicación también han jugado un papel clave. En un contexto de doble crisis para el periodismo-la económica y la particular de la profesión- las empresas informativas han transformado el seguimiento de la nueva gripe en una oportunidad para resucitar el decaído consumo mediático.

 La aparición y expansión de una nueva enfermedad es el paradigma de noticia completa según los criterios clásicos del periodismo. Cumple todos los requisitos necesarios para ocupar un lugar prioritario en los medios: salud, servicio público, riesgo, magnitud de los efectos, proximidad al ciudadano e identificación con los protagonistas. Era un tema que exigía una información cuidada y medida. Sin embargo, la cobertura de la gripe A se ha caracterizado por su desproporcionalidad y por la espectacularización de los hechos.

 Este tratamiento estaba justificado sólo en la necesidad de generar portadas de impacto. El tema vende. De ahí el constante bombardeo de noticias sin relevancia, continuadoras de una historia de la que cada día había que ofrecer un nuevo capítulo, aunque no lo hubiera. La presencia mediática de la nueva gripe no se correspondía con su gravedad. La explotación de las imágenes de mascarillas y hospitales y la tendencia a la dramatización de casos particulares han contribuido a crear un clima artificial de infundado pánico al contagio.

 La decisión de la OMS de tener en cuenta el criterio de gravedad, y no sólo el geográfico, a la hora de establecer los niveles de alerta ante una enfermedad responde a la demanda de varios países que consideraban que el anterior procedimiento podía provocar una preocupación social injustificada. Sin embargo, esta medida no será efectiva si los medios de comunicación no se replantean también sus criterios a la hora de tratar este tipo de informaciones. Su función de servicio público no puede ceder terreno a la necesidad de aumentar las ventas. No pueden sucumbir a la tentación de engrosar sus arcas a costa de generar una peligrosa alerta en los ciudadanos. El alarmismo vende, pero la información es más que un producto.  

Cristina García Casado

Partitocràcia informativa

Resulta que avui estem en ‘jornada de reflexió’, un eufemisme que només podrien superar altres clàssics com ‘comunitat internacional’ o ‘intel·ligència militar’. Què ha de reflexionar un periodista, però, en una data tan especial com la d’avui? Demà haurà de votar? I, després d’haver tingut el privilegi d’avorrir-se per obligació professional amb aquesta gran campanya per les eleccions europees del 7 de juny, per qui?

Al cap i a la fi, un treballador dels mitjans de comunicació no deixa de ser una persona normal, així que deu tenir maldecaps i opcions similars a la resta dels ciutadans que viuen en una democràcia liberal. Sempre, és clar, que no treballi aquí, perquè aleshores potser la reflexió electoral farà dies, o fins i tot mesos, que l’haurà fet. Per si no ho saben, l’espanyol és l’únic Estat europeu on existeixen els blocs electorals als mitjans públics: una mostra de la fe dels nostres parlamentaris en la ja desmentida teoria de l’agulla hipodèrmica i, alhora, de la seva voluntat antidemocràtica per controlar la informació. Això sí, en nom de la democràcia, que vivim en temps de postmodernitat.

En resum, els blocs no són altra cosa que un estat d’excepció informativa provisional. A petició de tots els partits polítics i per imperatiu legal de la Junta electoral que regula els comicis de demà, durant quinze dies els criteris que s’ensenyen a les facultats de periodisme han estat substituïts per quotes preestablertes de temps per a cada partit. Els arguments dels partits? Sobretot, que els blocs són un sistema objectiu que corregeix els desequilibris informatius en favor del color polític que governa, en mitjans que també són propietat de la resta de partits (de tothom, representa). Com veuen, ells sí que no han visitat mai una aula de Periodisme, perquè ben aviat t’ensenyen o aprens que l’objectivitat, en la comunicació, no existeix.

No obstant, fins i tot les protestes en mitjans públics com TV3 s’han sumat a l’avorriment diari de la campanya, perquè l’espectador segurament escoltava la queixa del presentador de torn amb la mateixa atenció que ho fa amb un anunci de detergents. A més, la desconfiança en la ‘classe periodística’ és un ‘credo comú’ que sembla tenir fonament: els informadors també menteixen, i ‘el plat de llenties’ (o tenir-ne més) acostuma a sobreposar-se a la dignitat i ètica professionals en afers d’informació política.

Hores abans d’obrir-se les urnes, una enquesta afirma que el 87% dels catalans estan insatisfets amb la política. La jornada de demà, doncs, serà la culminació del gran moment que viu la política i la ‘democràcia de partits únics’ a casa nostra. Ep, i  quan vegin els líders polítics lamentant-se per l’abstenció no se’ls creguin, que el repartiment de cadires poc s’alterarà i, per tant, res canviarà gaire. Bon profit!

Jordi Gabarró i Llop

El emperador esperpéntico

El presidente de Italia vuelve a destacar nueva y negativamente en los medios de comunicación. Este emperador de cara estirada y exagerado poder mediático ha vetado la publicación de unas fotos que Antonello Zappadu, para unos paparazzi y para otros reportero, tomó en la suntuosa mansión sarda de Villa Certosa, propiedad del magnate. Zappadu es el mismo fotógrafo que captó las imágenes de Berlusconi en el cumpleaños de la modelo Noemi Letizia, de 18 años, en las que el primer ministro aparecía con cuatro o cinco jóvenes (no sabemos si menores o no) sentadas sobre sus rodillas. En este caso Berlusconi negó haber tenido relación con alguna menor y argumentó el haber ido a la fiesta, diciendo que mantenía una buena relación con el padre de la modelo. Es cierto que cada uno es libre de hacer lo que le venga en gana, pero los políticos especialmente tendrían que tener cuidado y medir sus acciones.

Hace poco el emperador intentó incluir en las listas de candidatas de su partido, el conservador Pueblo de la Libertad (PDL), para las próximas elecciones europeas, a un grupo de mujeres que tenían como único bagaje su paso por diversos concursos de “misses”, haber participado en la edición italiana de Gran Hermano o ser bailarinas en alguno de los canales de televisión controlados por Il Cavalieri.

Fueron los diarios La Stampa y La Repubblica los que informaron que Berlusconi llamó a algunos miembros de su partido para replantearse la presencia de las conocidas en Italia como “veline” en sus listas. Después de las críticas de su segunda esposa y primera dama Veronica Lario, retiró muchos de los nombres de las listas excepto tres, entre ellas la prefinalista del concurso Miss Italia 2000. Además tuvo que decir, que su esposa se había dejado influenciar por la prensa de izquierdas. ¿Qué ocurre? ¿Qué la izquierda resulta que quiere mostrar a los italianos la realidad de su país, y no la que los medios controlados por el emperador mediático intenta transmitir?.

Ahora en las imágenes publicadas por El País tomadas por Zappadu aparecen mujeres semidesnudas y un hombre que alegre, erecto y sin complejo alguno, está junto a la piscina con una mujer. Y nos podríamos preguntar: ¿Es su charlatanería, sus actitudes, sus gestos, sus chistes machistas o su conocida anterior implicación con la mafia, lo que impulsa a los italianos a votarle? No lo sabemos con seguridad, pero lo que podemos intuir es que todo esto es algo impropio que se le supone a un primer ministro. Y es que a Berlusconi digamos que le gusta dar la nota, que le encanta ver su falsa cara en los medios de comunicación. Desde luego es un presidente que pasará a formar parte de la historia de un país por su abusivo uso del poder. Berlusconi es un esperpento.

Helena de Castro

Ciutadans de segona

L’expresident del govern espanyol, i ara humorista, José Maria Aznar ha tornat a pujar a l’escenari. Aprofitant la seva carrera mundial com a conferenciant a 30.000 euros l’hora, ha intervingut en un cicle de conferències de la Universidad San Pablo CEU de Madrid . Com als seus darrers “bolos”, ha tornat a carregar contra la política dels socialistes i contra Catalunya. Aprofitant l’avinentesa, ha dedicat unes paraules a la “guerra lingüística” que hi ha al nostre país, deixant anar aquesta perla: “los alumnos catalanes que hacen dos horas de castellano a la semana, terminaran sus estudios sin hablarlo”.

Com han vist, no he traduït les declaracions. No m’hi veig amb cor. I si la canalla catalana, la que no sap castellà perquè només l’aprèn dues hores a la setmana, ho llegeix? Pobres! Què faran quan vulguin anar al cinema i vegin que quasi totes les pel·lícules de la cartellera són doblades al castellà i sense subtítols en català? Què faran si mai han d’anar a un judici i es vegin en l’obligació de declarar amb una llengua que no és la seva? O què faran si un diumenge, per exemple, els ve el capritx de demanar al 24 hores de sota casa seva una bossa de blat de moro torrat? Com s’entendran amb el pakistanès que regenta el local? Llavors apareixeran les lamentacions. Els maldecaps també és traslladaran als pares de les criatures, tot i que gaudiran d’una sèrie d’avantatges. Per exemple, les típiques colònies lingüístiques estivals els sortiran més barates a Albacete que no pas a Anglaterra. Avantatges també pels mascles de la família que no hauran de suportar veure sobre la taula del menjador revistes com la Superpop i tampoc que es profani la televisió del menjador amb infumables sèries per adolescents com Física o química.

Per un moment m’han vingut al cap les imatges d’aquell reportatge de Tele Madrid on s’afirmava que els castellanoparlants a Catalunya eren ciutadans de segona. Ara, després de llegir les declaracions d’Aznar i d’imaginar-me la situació, penso que els ciutadans de segona serien uns altres. L’expresident, però, potser té raó. Potser parla per experiència pròpia. Potser de petit no va tenir-ne prou amb dues hores setmanals d’anglès i català. Qui sap…

 

Aleix Coderch Boschdemont

Les prediccions de Huxley

Un calfred que va recórrer totes les terminacions nervioses del meu cos. Això és el que vaig sentir a l’escoltar l’anunci del nou aparell de Microsoft; un sistema de sensors de captura de moviment que permetrà, en un futur no gaire llunyà, que els usuaris de la consola Xbox 360 juguin sense necessitat de comandaments. La notícia em va evocar a la novel·la d’Aldous Huxley ambientada a l’any 600 després de Ford, Un món feliç, i al retrat del món futur que fa l’autor. En el tercer capítol, un dels personatges explica com li sembla “curiós” el fet que als temps de Ford “la majoria dels jocs es practicaven sense més aparells que una o dues pilotes, uns pocs pals i, de vegades una xarxa”, i conclou renegant de la “bogeria que representa permetre que la gent s’entregui a jocs sofisticats que en res augmenten el consum”.

L’oci que Huxley preveia per d’aquí sis segles s’està consumant ara. El sector de la indústria de l’entreteniment que està en creixement constant, i que genera més beneficis és el dels videojocs, tot i l’alt cost que suposa pels consumidors. El preu de les consoles es situa entre els 200 i els 600 euros. A tot això cal sumar videojocs, comandaments, i altres gadgets, en molts casos necessaris per jugar. Un absolut èxit publicitari, que evoca als elements més puerils per captar un públic cada vegada més ample. Llums, acció, espectacularitat i, sobretot, la possibilitat de protagonitzar històries que fins l’aparició de les consoles només podíem veure als llibres i al cinema. A més, en els últims anys, cada aparell i cada joc venen apadrinats per autèntics ídols de masses, com esportistes, actors, i, fins i tot per Ringo Starr i Paul McCartney, en principi allunyats de la generació dels videojocs. Tot plegat conforma un paquet que ens atrau i ens aboca al consum d’aquestes maquinetes, oblidant-nos del preu.

A diferència de la novel·la de Huxley, la nostra societat encara conserva entreteniments simples, com els esports d’equip que requereixen un cost pràcticament nul, però la relació oci – consum és una realitat que va a més. Seria desitjable que les coincidències de la realitat amb Un món feliç s’aturessin aquí, i que podem mantenir les relacions afectives i la diversitat humana pels segles dels segles.

VICTOR SOLVAS

La Catalunya dels 7,5

Nous. Les dades que ha publicat l’Institut Nacional d’Estadística (INE) ho palesen. Demogràficament, Catalunya és la comunitat autònoma que més ha crescut durant l’últim any. Més de 100.000 nous catalans omplen les ciutats d’arreu del país, i d’aquests, 8 de cada 10 són estrangers. Noves cares, nous colors, noves llengües, però sobretot, noves necessitats. Catalunya té gairebé un 16% de població estrangera censada, per sobre del 12% d’Espanya, i les polítiques d’integració necessàries que se’n deriven no es paguen soles.

‘Erem 6 milions’. Enrera queda el lema de la Generalitat pujolista de finals dels noranta, que omplia carrers i autopistes amb l’objectiu de fer país. Erem sis milions per tot. Per treballar, per crear, per cotitzar. Ara som gairebé set milions i mig, i el lema s’ha reduït a un simple ‘Som-hi!’. Som-hi, on? Seguim treballant, seguim creant, seguim cotitzant. I seguim sent generosos.

Aclariments. Fa uns dies, la gens nostrada vicepresidenta segona i ministra d’Economia i Hisenda, Elena Salgado, gosava etzibar-nos que està intentant “aclarir què hi ha darrere les xifres” del nou finançament per a Catalunya. Tranquil·la, nosaltres portem un parell d’anys. A veure si les dades que ha publicat l’INE li acaben de donar una pista de la necessitat real del finançament que necessita Catalunya. Si la descentralització no és una opció contemplada pel govern de Zapatero, és obvi que s’han d’adequar els pressupostos als nous temps. Les necessitats de Catalunya d’ara no són les de fa una dècada. Ja n’hi ha prou de fer-nos la gara-gara només quan necessiten un grapat de vots, per després desnonar les seves promeses. Seren més catalans, però no més crèduls.

XAVI SORINAS

La Venezuela de Chávez

Hugo Chávez ha suspendido –por razones técnicas, dice- el telemaratón que había previsto para celebrar los diez años en antena de Aló, presidente, el programa desde el que cada semana extiende su buena nueva sobre el pueblo venezolano. La audiencia sólo pudo disfrutar dos días, de los cuatro previstos, de los generosos discursos que el dirigente bolivariano ofrece en directo y que siempre sazona con comentarios socarrones y humorísticos.

Al mismo tiempo que planeaba los festejos por la efeméride, Chávez ordenaba al poder judicial que actuara contra el principal canal de la oposición en Venezuela, Globovisión. No fuera a ser que algún otro comunicador le afanara parte del share que le corresponde, que en su opinión parece ser el cien por cien. En esa dirección transita y no se presume que vaya a resultarle especialmente difícil conseguirlo. Ya ha demostrado detentar un poder capaz de dar órdenes directas a fiscales y magistrados.

En Venezuela no está prohibida la disidencia, como en Cuba, pero está cada vez más ahogada. La oposición ve como paulatinamente se va reduciendo el espacio público donde poder comunicar sus ideas, y en la práctica parece que la libertad de expresión está plenamente garantizada sólo en la intimidad.

A medida que pasan los años, la democracia bolivariana de Chávez y el régimen poscomunista de Fidel ofrecen más aspectos en común que la anecdótica prolijidad discursiva de sus líderes. La revolución que propugna el presidente venezolano está resultando más lenta y sibilina de lo que fue la cubana –ya no es época de sublevaciones violentas- pero el fin que persigue, más allá de las diferencias ideológicas, es similar al del régimen caribeño: monopolizar el poder.

El líder venezolano amenaza públicamente, a través de su programa, a la presidenta del Tribunal Supremo. Tomará medidas, dice, si no cumple con su deber. Y su obligación, cómo no, es comulgar con los grandilocuentes deseos de un dirigente que pretende acallar cualquier voz crítica con un sistema político que publicita su cercanía con el pueblo a la vez que impide que éste se exprese. Demasiado cerca está ese gobierno de su pueblo: quizás convendría que se alejara un poco y le dejara espacio para manifestarse.

Chávez es capaz de ofrecer discursos de ocho horas en televisión. Si en el país hubiera una ley que obligara al equilibrio político en los medios de comunicación en Venezuela no les quedaría tiempo para ver películas. Y lo deben necesitar, al menos para distraerse y olvidar durante un rato a su gobernante.

Guillermo Ximenis